La televisió pública, amenaçada

Una altra mala notícia arriba del Congrés espanyol: l’aprovació de la Llei de l’Audiovisual, una autèntica LOAPA audiovisual i un exemple claríssim de fins a quin punt els interessos dels grans operadors privats espanyols condicionen les polítiques públiques del Govern de l’Estat.

És una llàstima que els legisladors no hagin entès que una empresa de comunicació no és només un negoci sinó que també ofereix un servei cultural i que, per tant, ha de rebre un tracte diferenciat de la resta d’empreses. Mentre en d’altres països s’intenten aplicar les normatives europees que preserven les empreses de comunicació dels mers interessos econòmics perquè consideren que han de ser els garants de la llibertat d’informació i el pluralisme, aquí l’executiu espanyol considera l'audiovisual un negoci més. La nova llei aprovada al Congrés limita la capacitat econòmica de les televisions públiques i, per tant, els impedeix oferir una oferta atractiva i de qualitat a la ciutadania, fet que accentua el desequilibri de condicions per competir en el mercat i ho fa a favor del potent sector privat, l'únic beneficiat amb la mesura.

Tampoc s'ha introduït cap mecanisme nou per combatre les emissores pirates de ràdio i televisió malgrat que hi ha més de 200 emissores pirata a Catalunya i prop de 3.000 a l'Estat. Cap partit va donar suport a l’esmena que Esquerra havia presentat d’acord amb l'Associació Catalana de Ràdio i de l'Associació Espanyola de Ràdios Comercials que plantejava una formula eficaç per combatre aquest fenomen. En aquest tema, tot continuarà igual, sense solucions.

La llista de greuges continua; la llei també menysté qualsevol altra llengua que no sigui la castellana. Obvia qualsevol reconeixement de les altres llengües de l'Estat i consagra un model basat exclusivament en l'espanyol. La llei no preveu cap mesura efectiva d’impuls i reconeixement de la pluralitat lingüística i cultural de l’Estat, ignorada per les televisions privades estatals (i en part també històricament per les públiques).

I per acabar-ho d'adobar, la llei potencia únicament el sector audiovisual que gravita a l'entorn de la capital espanyola en detriment del potent sector audiovisual català; la llei atorga tots els avantatges als operadors televisius ubicats en l'àrea de Madrid i molt concretament en favor d'algunes les empreses allí instal·lades. Això pot trencar definitivament el ja fràgil equilibri entre el sector públic i el privat i arraconarà les productores independents catalanes. I tot plegat amb el sorprenent suport de CiU.

Què passarà amb TV3 si aquesta llei s’acaba aplicant a les televisions autonòmiques? La resposta és molt senzilla: que Televisió de Catalunya es podria afeblir, i molt. Perquè aquesta llei és sens dubte, l'inici del desballestament del sector públic de comunicació per liquidar el model mixt de finançament públic-privat, imprescindible si volem una televisió catalana de masses i competitiva. Televisió de Catalunya no es pot permetre quedar-se sense publicitat com la llei ha obligat a fer a Televisió espanyola. Amb els migrats pressupostos del Govern de la Generalitat –encara sotmès a un importantíssim dèficit fiscal- no es podria compensar la supressió dels ingressos que ara dóna la publicitat i això convertiria la televisió pública nacional en la més pobra i afeblida del panorama audiovisual.

Hi ha motius per patir; els inspiradors-promotors de la nova llei, en connivència amb el PSOE i CiU, després de felicitar-se públicament per la nova normativa es van afanyar a reclamar que s'estengui a l'àmbit autonòmic per impedir que, entre d'altres, TV3 pugui continuar tenint ingressos publicitaris.

Si bé CiU ha pretès vendre a l’opinió pública la idea que, a canvi del suport a la Llei, el PSOE ha fet una concessió respecte la recepció de TV3 al País Valencià, res més lluny de la realitat: el PSOE han pactat una clàusula que no és cap novetat —ja era vigent— i que no resol ni molt menys garanteix la recepció de TV3 al País Valencià. En aquest sentit el text pactat no aporta res de nou. La Llei del tercer canal de televisió vigent des de 1984, diu literalment que "les comunitats autònomes podran celebrar convenis de col·laboració per a permetre l'emissió d'un o diversos programes de la seva televisió autonòmica en l'àmbit geogràfic d'altres, sempre que els espais radioelèctrics corresponents als seus àmbits territorials siguin limítrofes i que utilitzin les freqüències que tinguin assignades". O sigui que PSOE i CiU han escenificat una enganyifa, com ho demostra que fa uns mesos els governs català i balear ja van fer un conveni de reciprocitat sense necessitat de disposar de l'autorització de l'Estat.

En definitiva, el Congrés ha aprovat un Llei que afebleix el sistema audiovisual públic, que fa servilisme amb els interessos –legítims- dels lobbies privats, que consagra el centralisme de Madrid (en un sector en que Catalunya és potentíssima), que envaeix competències autonòmiques, i que pot arribar a posar en perill els ingressos –i per tant la qualitat- de TV3. Una llei impròpia d’un govern espanyol que es definia d’esquerres (on s’ha vist un govern d’esquerres que menystingui així el sector públic?) i defensor de l’Espanya plural. A aquestes alçades, és obvi que ja ningú no s’ho pot creure, ni tan sols aquells que ho predicaven.

Article publicat a El Mundo diumenge 10 de gener

Altres articles de Marina Llansana

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.