El dia que Igualada va cridar "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia"

El millor testimoni d'aquests fets es pot trobar al Diari d'Igualada del 14 de setembre de 1977. A més d'una crònica titulada "Esclat de Catalanitat" signada per A. Olivé i Tomàs, hi podem trobar dos articles d'opinió que reflecteixen l'efecte i les opinions que va desencadenar la concentració.

Segons destaca el Diari d'Igualada, aquell dia a més de senyeres i crits de "Volem l'Estatut!", a la plaça també es van poder veure pancartes al·lusives a l'Onze de Setembre, una pancarta d'uns andalusos que felicitava Catalunya en aquesta diada, una fotografia de Lluís Companys, una bandera republicana, i una d'Euskadi.

Fèlix Tarrida, presentador de l'acte parlamentari, va dirigir al públic unes paraules d'agraïment per haver correspost a la crida de l'Assemblea Democràtica d'Igualada. El doctor Joan Castells va parlar de l'entorn històric de l'Onze de Setembre. Segons recorda el Diari d'Igualada "va dir referint-se a la victòria de Felip V que 'una victòria no és una raó, una victòria és un fet que pot ser anul·lat en els seus efectes per una altra victòria'. I creiem que es referia a la victòria que els ciutadans de Catalunya aconseguirem si lluitem i assolim l'Estatut".

Josep Maria Dàvila va tractar a fons els punts reivindicatius de l'Assemblea Democràtica de Catalunya, "parlà extensament de la història i l'evolució de l'Autonomia, tractà de les llibertats encara no assolides, es referí a l'amnistia i acabà dient: "Volem un estatut d'autonomia que respecti el dret a l'autodeterminació, que permeti una confederació lliure amb la resta de pobles hispànics".

Va tancar l'acte Antoni Dalmau, que va fer un anàlisi de la Catalunya actual i la projecció futura de l'Estatut. "No tenim encara reconeguts els nostres drets, la nostra llengua es veu encara arraconada a un grau de pura tolerància (...) resten encara fermes moltes estructures i institucions de la dictadura: encara avui aquesta plaça és la Plaza del Generalísimo..."

Els parlaments es van concloure amb el cant "popular i massiu" de Els Segadors. Seguidament, una marxa va recórrer els carrer del centre de la ciutat. "Els manifestants reivindicaren contínuament l'Estatut i les Llibertats, amb frases com "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", "Volem l'estatut", "El poble unit mai més serà oprimit" i "Visca Catalunya Lliure".

Els articles d'opinió de la Diada de 1977

Cal destacar també l'article d'opinió "Dissabte : fita històrica", signat per Mars, que ajuda a copsar l'ambient i el sentiment de la plaça. "Alguns grups seguiren comentant l'acte i sobretot la projecció que podria tenir de cara el proper canvi de la vida municipal (...) No sabria explicar-vos amb exactitud el perquè així era, però es respirava a l'entorn de la plaça, al voltant de la massa que bullia d'adhesió, una espècie de simpatia preventiva, poc oberta, una espera de veure com seran els resultats i aleshores ja m'hi inclinaré".

Aquest text també es refereix a un aspecte que continua sent recorrent avui en dia, el paper dels "nous catalans" en les reivindicacions nacionals. "L'onze de setembre, diada històrica d'una terra que és la nostra, no s'emportà l'adhesió de tothom. Almenys de tothom que hi ha nascut. La dels altres, que també són ben catalans, és comprensible; ni podem obligar-los a que la sentin de la mateixa manera. Que la respectin, sí".

Finalment, en referència a les banderes republicanes, la imatge de Companys o la bandera d'Euskadi que es van poder veure, l'article apunta: "Darrera la significació de catalanitat que té la diada la gent gran hi vol veure altres coses. Coses inexistents però que no poden borrar-les del pensament molts d'aquells que visqueren èpoques anteriors, i que contribuïren a fer presents, de manera ben inoportuna, algunes altres senyeres que es barrejaren amb la que é autènticament representativa del poble català. Un poble pluralista, és cert, però que com a poble sols en té una. I dissabte, a Igualada, es commemorà únicament la diada nacional d'aquest poble. I no res més. Perquè les altres doncs?"

Un altre dels articles en referència a l'Onze de Setembre que reprodueix el bisetmanal és "La identidad", signat per Rubén, amb un to molt més escèptic respecte de la mobilització. En reproduïm a continuació els fragments més destacats.

"Teníamos unas ganas locas de recuperar nuestra identidad. Por otra parte no es la primera vez que ocurre. Es más, somos un pueblo con genes que nos empujan a ello desde la edad media (...) es lo más fácil del mundo confundir cantos, danzas y tremolar de banderas, con naciones. El folklore es muy vistoso. Lo que ocurre es que no basta. Es por ello que la recuperación de nuestra identidad además de pasar por el "tornarem a lluitar i tornarem a vèncer" corre el peligro de que caigamos de nuevo en el "tornarem a fallar i ho tornarem a perdre".

Apresuradamente estos días los medios de comunicación en bloque han hecho un considerable esfuerzo para contarnos nuestra historia. (...) existía un número elevadísimo de habitantes que la desconocían totalmente. (...) habría que comunicar al personal que existe una Europa en estado bastante avanzado de post-industrialismo y que son otros tiempos que pueden conllevar un contenido distinto del que nuestras morriñas nos sugieren".

Anna Suárez