La mort de Muriel Casals ens ha deixat desconsolats. Per la pèrdua mateixa, per la circumstància concreta que l’ha causat, per la injustícia de tantes absències que no ens podem explicar. Per l’abandó d’una companya de la primera fila en el projecte polític més important que ha viscut Catalunya en els darrers temps, per la proximitat necessària d’una victòria que, com ella, anhelem en un demà proper: un demà que el seu esforç ens havia ajudat a configurar en el nostre imaginari i en la nostra acció concreta, cada dia.

No ens sembla just que no pugui veure l’horitzó  que nosaltres, com ella, imaginem gràvid de llibertat, de justícia, d’il·lusió. Els altres, els escèptics, els freds, els derrotistes, els resignats, ens miren com la miraven a ella, amb un ulls oberts d’incomprensió, com qui contempla el deliri absurd del foll que posa la seva esperança en coses impossibles, en realitats fantasioses. Ens prenen, com a ella, per il·lusos, per somiatruites, mentre ens ofereixen com a alternativa petites i ridícules esperances d’un recorregut curtíssim, molt més cridades al fracàs que la nostra ambició potser desmesurada, però tanmateix a l’alçada del que es mereix la nostra gent i el nostre poble. Un poble que ha mostrat davant el món la ferma voluntat de centenars de milers de persones que s’han donat la mà festivament per reclamar el simple dret a decidir.

Això ens demanava sovint la Muriel, que fóssim capaços d’estar a l’alçada del repte. Com més ambiciós i més impossible semblava el nostre desafiament, més ens exigíem de nosaltres mateixos, de la nostra limitada capacitat de transformar la vida quotidiana i el destí del nostre poble. I ara que ella se n’ha anat, després d’haver assumit el desconsol, no ens queda altra cosa que seguir el nostre camí de manera persistent i tenaç, fins a arribar al port que ella sospirava de veure  ben de pressa.

Tothom guarda els seus records com un tresor amagat que ens reconforta quan el desànim ens sotja des de l’ombra del dubte. Jo em quedo amb els nostres esmorzars en aquell forn de prop de la plaça de Francesc Macià, quan imaginàvem contorns més precisos per al somni que anava prenent forma: «no som aquí per buscar un somni ―deia ella―: nosaltres som el somni».