Crònica d'una ocupació singular (5): Dijous 8 d'abril. Necessito un gat.

Només em faltava un dia perquè m’alliberessin de la rata, però l’espera se’m feia molt llarga. Així que anava donant veus per si algú em podia donar una solució.

-A més del verí que li has posat ha de beure, ja sigui aigua o verí líquid –proposava un.

Després d’aquest comentari, el meu fill va venir a casa amb un líquid de verí per rates, que va posar en uns recipients, comprats per a l’ocasió, i els va distribuir per l’habitació. Alhora que comprovava que ja havia menjat més verí del que havia posat els dies anteriors.

-Hauries de tenir algú que et deixés un gat -va dir el meu germà, que tenia llarga experiència amb rates i ratolins.

Però... qui era el valent que em pogués deixar un gat, acostumat als bons coixins, per enfrontar-se a una rata com aquella?

Evidentment, per més que vaig donar veus, ningú em va deixar el seu gat.

-Si tens un gat a casa, potser no caçarà la rata, però, si més no, et dirà on és –va insistir el meu germà.

De fet ell coneixia el tema a fons de quan encara funcionava la seva adoberia situada al Rec. Com a hostes habituals de la fàbrica hi tenia una vintena de gats que alimentava i cuidava amb molta cura. Ells estaven a l’aguait de tenir a ratlla les rates i els ratolins.

Un dels gats, cada vegada que caçava un ratolí, anava a trobar el meu germà i amb el ratolí entre les dents li ensenyava tot cofoi. Era el seu trofeu. El meu germà acaronava el gat mentre li deia:

-Maco, maco, molt ben fet. Ets un bon noi.

El gat marxava am el ratolí entre les dents i acabava de fer l’àpat en privat.

També em van explicar que hi havia un pagès que els matava amb una escopeta de balins. Però per començar jo no tenia escopeta, i tampoc volia demanar ajuda al pagès ja que m’hagués quedat l’habitació com un colador i de ben segur que la rata s’hauria escapat del seu setge.

-Ah! Jo no podria viure amb una rata a casa. Si em passés a mi marxaria i no tornaria fins que no estigués tot resolt –comentava un altre.

De fet, aquesta solució és la que hagués adoptat de bon grat, d’un bon començament. Però hi havia un greu impediment:

La meva filla Sandra, que és deficient profunda, havia vist la rata el mateix dilluns i no se la veia preocupada. Com li explico que marxem de casa per uns dies si a ella no li representava cap problema per a la seva vida diària?

Sí que és cert que cada dia preguntava per què teníem la nostra habitació a les fosques i tan ben tancada i jo li explicava que hi havia la rata mentre amb un gest d’indiferència li feia... “Ah! deixa-la estar... allà ella!”. Així anàvem aguantant el pas de les hores i vaig poder comprovar que efectivament ella, la Sandra, passava del tot de l’ocupa que teníem a casa.

Una de les coses positives que tenia aquella ocupació singular, és que tota la família va fer pinya. No només la meva germana i la meva neboda el dia que vam segellar el radiador. També hi havia els missatges de suport i solidaritat que m’anaven enviant.

-Tieta jo de tu intentaria UN PACTE –va dir una neboda recordant un llibre que havia escrit anys abans sobre uns insectes que fan pactes amb els membres d’uns família.

-Això és compartir casa! –Deia la meva cunyada

-Bon dia. Com tenim el tema? Comentava un altre

-Tieta Anna!! Actualitza info...

-Mentrestant li podríeu posar nom...

-I.... un gat de lloguer?

També s’ha de dir que, les icones que utilitzaven amb els seus missatges eren divertides i, tot plegat, feia que aquella situació d’angoixa, neguit i fàstic fos de més bon passar.

De cop, se’m va acudir que molt probablement podria veure la rata passejant pel menjador. Com?

Quan em vaig instal·lar en aquest pis vaig fer posar unes càmeres al menjador i a l’habitació de la meva filla. Aquestes càmeres graven contínuament, i jo puc veure en temps real des del meu mòbil les dues estances. Així, quan vaig a comprar i deixo la meva filla sola, la puc vigilar des del meu mòbil. Això em dóna una certa tranquil·litat.

Aquestes càmeres guarden en un aparell la gravació d’una setmana. El dilluns jo havia vist la rata que sortia del menjador i anava cap el lavabo o el passadís. Podria veure la rata al menjador?

Com que sabia l’hora exacta, vaig rebobinar i efectivament la vaig veure. La situació era aquesta:

El meu marit fent la migdiada al sofà tranquil·lament. La rata, treu el cap per sota el sofà i, comença a passejar d’un cantó a l’altre del menjador fins que al final sembla que entra al lavabo, però decideix tirar passadís amunt. Això em va fer pensar que des del mateix diumenge que va entrar, el seu quarter general va ser la nostra habitació.

Aquell dilluns havíem estat tots: el meu fill amb la seva parella, el meu nét, el meu marit i jo dinant tranquil·lament al menjador ignorant la presència d’aquella rata que segurament ja estava sota el sofà. Això em fa pensar que:

El saber ens neguiteja i la ignorància ens fa estar tranquils

Continuarà....

Podeu seguir la "Crònica d'una ocupació singular" en els següents enllaços:

- Crònica d'una ocupació singular (1): La rata

- Crònica d'una ocupació singular (2): Dilluns 25 d'abril nit. El pla.

- Crònica d'una ocupació singular (3): Dimarts 26 d'abril. La denúncia.

- Crònica d'una ocupació singular (4): Dimecres 27 d'abril. La veu de l'Ajuntament