Manel a l'Anòlia

Passava poc de dos quarts d'onze als jardins de la Sala. Un cop l'entrada va haver absorbit una cua extraordinària, va engegar l'opening sonor de Manel. Ells eren un dels plats forts de l'Anòlia d'enguany. Un sintetitzador encertava notes greus, novetat per la banda barcelonina, dues guitarres elèctriques i una bateria. Ja des del primer moment van sortir a defensar la nova sonoritat rebel·lada en el seu últim treball. "Les Cosines" van ser les encarregades d'engegar el concert, com molts temien, sense ukelele.

Benvinguda electrònica, amb la clara presència de samplers i d'un gran nombre de pads elèctrics a la bateria. La primera meitat del concert va estar completament centrada en els dos últims treballs: "BBVA", "Temptacions a Collserola", "Cançó del dubte", "Desapareixíem lentament"... uns temes que van servir per demostrar al públic igualadí que la banda ha sabut traslladar un CD electrònic a les guitarres elèctriques -molt treballades pel que fa al so-. Va arribar "Boomerang", punt d'inflexió celebrat pel públic, mentre que a l'escenari, malgrat mantenir una magnífica actitud, els músics, restaven immòbils; paradoxalment, el que més es movia era Arnau Vallvé, el bateria (assegut).

Manel va saber trobar l'encaix entre els dos últims treballs en el directe. Pel que fa als dos primers discos hi va haver escasses referències, una "Ai Dolors" electrònitzada, l'imprescindible "Benvolgut" i "Boomerang"; deixant en evidència una nostàlgia cap aquell grup forjat d'instruments acústics i lletres costumistes. Guillem Gisbert (Veu principal i guitarra), va fer un parell d'aclariments entre cançó i cançó, sense desfer el seu característic posat, mesurant les notes que executava a la seva Stratocaster i variant alguns versos per fer-los convenir amb la vetllada o simplement per despistar als coristes.

Martí Maymó alternava, al llarg del directe, un sintetitzador de poques octaves amb el baix, amb un so acurat. Roger Padilla, guitarrista, va tenir un paper important en les veus -a part de les estrofes que canta en solitari- va servir durant gran part del concert com a suport a la veu principal, a través d'una segona veu greu. 

El tram final del concert, "Sabotatge", una autèntica festa amenitzada per unes llums molt atentes i protagonistes, que van deixar el llistó alt al llarg de l'espectacle. A més a més comptaven amb el plus de la façana del Mercantil com a background escènic, que es tenyia al llarg de les cançons. Dos bisos previstos van resoldre, amb "Jo Competeixo" que va durar al voltant de deu minuts, merescuts; la "Serotonina" i "Teresa Rampell" van ser les encarregades de tancar. Durant el tram final els membres de la formació van sorprendre amb una coreografia simple que el públic imitava i va ser l'excusa per deixar-se anar.

Manel va demostrar, amb aquest directe, un altíssim nivell sonor i va sentenciar les crítiques a aquells que apuntaven que si deixaven el pop folk, estaven condemnats a la perdició.