Si llegim les imatges amb atenció, al nen no l’inspiren les obres dels artistes de cada sala, simplement admira el paisatge de la finestra, el fascinen els tatuatges d’un visitant, contempla la línia que fa la bava d’un cargol... sense fixar-se ni en el jardí de Monet, ni en la decoració del gerro de porcellana xinesa, ni en les pintures de Twombly, per posar uns exemples. Al contrari dels altres visitants, que es planten davant les obres amb els seus fullets i audioguies, ell juga amb un bebè que veu pel forat d’una escultura de Moore o dibuixa a terra amb l’ombra del seu cos. És una «casualitat» que les seves accions coincideixin amb les obres exposades; aquesta connexió entre vida real i vida representada només la fa el lector. Una connexió que recorda el còmic, també sense mots, Mi globo paseando por Nueva York, yo en el Metropolitan Museum, de Preiss Weitzman i Preiss Glasser.

El meu museu és un fantàstic llibre per obrir debats sobre l’art, la creació, els museus i els seus destinataris. L’absència de paraules permet la riquesa dels temes a debatre. Per això, animem els editors a sentir-se lliures per alliberar-nos de textos superflus (com les frases totalment prescindibles de la doble pàgina final que acompanyen les escenes miniaturitzades del llibre). Tampoc cal posar nom als personatges (Max?), ni fer interpretacions que un lector atent comprovarà que són incertes. Per exemple, a la coberta posterior es diu que «cada artista l’inspira i li aporta una nova idea». També s’afirma que «descobrir l’art per un mateix és la millor manera d’interpretar i crear». Mmm... obrim el debat?