El Julián és un nen afrocaribeny a qui li agraden molt les sirenes. Mentre la seva àvia s’està dutxant, se li acut una idea: es posa unes fulles al cap que li fan de plomes, es maquilla i es lliga una cortina blanca a la cintura, la cua. Ella, quan el veu, tot i que primer arronsa el nas, va a buscar un collaret i l’hi dona. Per narrar aquesta història, l’autora no parteix d’una experiència personal, però sí que en alguna ocasió ha explicat que la va ajudar el fet de tenir un amic transgènere i conèixer la realitat del col·lectiu. A més, no és casualitat que recorri a aquestes criatures màgiques per parlar-ne: busqueu, per exemple, la història del Jazz, una nena trans, que també les adora.

A Sirenes, el Julián rep comprensió i acolliment. Quan un autor LGBTQ+ ha patit, en algun moment, discriminació, aquest punt se sol reflectir d’alguna manera o altra en la seva obra. Però aquí no; més aviat la situació es descriu com una expressió de desig i esperança. Potser perquè ella no ho ha viscut en la pròpia pell, o perquè, senzillament, és així com li venia de gust representar-ho.

En qualsevol cas, aquesta positivitat també és molt palesa en la proposta gràfica: sobre fons marró, els colors vius ressalten i ens acompanyen de la primera pàgina a l’última. Ho veiem en la vestimenta dels personatges, en què no s’escatima en contrastos cromàtics, cosa que permet anar seguint el recorregut que fan pels carrers de Brooklyn –o la transformació del petit Julián, de nen a sirena– fins a la gran desfilada de sirenes, la Mermaid Parade, que és on el porta l’àvia. Aquí, el protagonista hi descobreix una comunitat que, com ell, té les sirenes com a element identificador. I és en aquesta festa on trobarà un espai protegit, de vegades necessari per saber que no estem sols i que, a més, ningú no ens mirarà de reüll perquè som especials –en el bon sentit, és clar– i únics.

Bernat Cormand. Clijcat / Faristol / AMIC

Text adaptat de Núvol. El digital de cultura (19 de juny de 2019)