Darrerament l'aigua s'està convertint en protagonista. Malauradament, aquesta darrera setmana els aiguats ocorreguts a l'illa de Mallorca ens han deixat la pitjor de les notícies, mentre escric aquestes línies són més de 6 morts i encara resten persones desaparegudes a conseqïència de la fúria d'aquesta. Però ja fa temps, que l'aigua, concretament la seva gestió, és un problema, un capteniment. I és que l'aigua és un dels recursos imprescindibles per a la vida i, obviament, com s'en fa us acaba sent una qüestió polèmica.

Des de fa un temps s'està qüestionant el model d'ús i explotació d'aquest recurs limitat. Però aquest sempre ha estat un problema arreu i, com no podia ser d'altra manera, també a la nostra comarca. Per a molts, serà una sorpresa descobrir, però que aquest és un recurs que s'ha privatitzat en diverses ocasions, però que, també, s'ha fet públic. Un cas paradigmàtic és l'ús medieval de l'aigua, que no pocs problemes portarà entre Igualada i Montbui (per posar un exemple proper) i com aquest recurs, lentament, es tornarà públic. Farem una mica de memòria. La font principal d'aigua d'Igualada ha estat, històricament, el riu Anoia al seu pas pel sud de la ciutat, fent de limit amb Montbui. Aquest recurs permetrà la instal·lació d'un molí, subjectat al monestir de Sant Cugat del Vallés, el Molí de l'Abadia que encara avui podem trobar al rec, i sí, també el desenvolupament, segles més tard, de la indústria definitòria de la capital de l'Anoia. No obstant això, els senyors de Montbui controlaran també i no només el riu, si no tots els cursos fluvials de l'antiga senyoria. Això implicarà dues coses: un plet perenne entre els Montbui (i els seus successors) i la vila d'Igualada per l'ús d'aquest recurs i, per altra banda, la creació d'estructures hidrogràfiques a Montbui que convertiran allò privat en públic: el Rec del Comú. 

Una caracteristica comuna d'aquests dos casos, tant diferents però amb un orígen comú, és que els coneixem gràcies al fet que existeix documentació: plets, establiments, acords... en definitiva, contractes entre dues parts que defineixen quins usos, drets i obligacions s'estableixen per a l'ús d'un recurs natural: l'aigua. 

Els segles contemporanis ens dugueren a una transformació del concepte de propietat i l'aigua es convertí en quelcom privatitzat i privatitzable. Però no deixava de ser un recurs bàsic i, en molts casos, allò que havia estat privat es convertí en un bé públic. Però, és clar, algú havia de gestionar-ho. Així naixeren empreses que, precissament, basaren la seva activitat en la gestió de l'aigua. Algunes d'aquestes han arribat fins els nostres dies, d'altres han desaparegut en el si de grans grups multinacionals. Llei de vida diriem, tot canvia i evoluciona i, segons com ja és com ha de ser. No obstant això, altres models són possibles i més tenint en compte que cada cop es busca una major transparència. 

Ara veiem com, l'aigua s'enterboleix. No sabem exactament qui i com la gestiona, els contractes entre empreses i ajuntaments no existeixen o son opacs, les factures son inininteligibles... I tot això acaba perjudicant-nos a tots i beneficiant a molt pocs. 

Pel que fa a l'aigua, doncs, encara hi ha massa aspectes tèrbols, quan hauria de ser cristal·lina. I la qüestió que se'ns presenta és: si volem que la gestió de l'aigua sigui clara, cristal·lina, què hem de fer? Doncs potser començar a demanar a aquells que poden posr-hi llum en tot plegat que comencin a fer la seva feina, que eliminin tot allò que enterboleix la gestió de l'aigua i que, si cal, busquin alternatives als models existents. I el 27 d'octubre, potser, serà un bon moment per començar-ho a demanar amb una certa força. 

Si fa mil anys tot era tan clar, ara, serà molt més fàcil, oi?