Ja està, ja ho tenim. Han aconseguit formar govern... O no. La tria de Quim (Joaquim?) Torra com a successor forçós de Carles Puigdemont semblava que havia de ser el final del camí, el final del 155 i el final de 6 mesos de ruina. Ruina moral, política i social. Però no, aquest no és més que un capítol més del malson de l’Espanya del 155. Potser la veritable Espanya. I dic potser.

Hem, com deien alguns, despertat a la bèstia (sí, la béstia i els bèsties). La bèstia feixista que portava 40 anys dormint la son dels que se saben segurs i amb la panxa plena. La bèstia que no va morir un dia en morir el dictador si no que, com l’energia, no es destrueix, simplement es transforma. I aquesta bèstia es va transformar en la dreta espanyola (i part de la catalana, tot s’ha de dir) per a, lentament, renéixer en una nova extrema dreta sense programa, sense idees, només amb populisme i odi, sobretot molt d’odi.

Odi a la diferència, a allò que no és «com cal» segons els seus paràmetres, odi a la diferència i odi a la discrepància. Feixisme. Així, sense més.

I aquesta bèstia campa lliure, sense aturador, sense domadors que siguin capaces de retornar-la a la gàbia d’on mai hauria d’haver sortit (si és que, com els assaltants de Blanquerna, mai hi va entrar) i, el que és més greu, sense caçadors decidits a, finalment, fer-ne una estora o un trofeu que penjar d’alguna paret. El feixisme, derrotat als camps i les ciutats d’Europa, reneix precisament allà on mai va ser derrotat però, ai! S’amaga molt bé, dones amb vestits d’aute couture i homes clenxinats i encorbatats el representen, però també «bèsties» que cremen casals, que increpen i agredeixen pels carrers i que han desenvolupat una mena d'al·lèrgia pel color groc. I pel mig, homes i dones uniformats, de blau, de verd o amb el negre de les togues judicials.

Però la bèstia camina gràcies a aquells que deien que eren l’antibéstia que ara, amagats en el «respecte a la llei» i a als «marcs de convivència», es van convertint lentament en la bèstia, o en una nova bèstia. I és que ja n’hi ha, molts, massa, que volen ser com la bèstia, que volen ser la bèstia per poder guanyar els beneficis de la bèstia que, realment, ningú sap quins són.

I a l’altra banda, els xais temerosos, els que creien que parlant amb el pastor, pactant-hi i negociant, quan van deixar de ser, per un dia, mansos corders i es van convertir en marrans armats amb banyes, la bèstia els anomena animals, els redueix a carn i a simple massa conduïda per un pastor embogit.

Però el pastor no ha embogit, el pastor simplement ha seguit les passes del ramat, que veient venir la bèstia ha decidit provar de pasturar en prats més verds i més segurs.

Però la bèstia l’encalça tot i canviar de pastor, com la bèstia demanava.

Potser, torna a ser moment que els xaiets atemorits es regirin, i tornin a ser marrans armats amb banyes, que es tornin a regirar, ara sense esperar el pastor, i plantin cara a la bèstia, dient-li que aquests són els nostres prats, on hi caben xais, ovelles, marrans i cabres de tots els tipus i pelatges, ja que, a diferència de la bèstia, d’on ve cadascun dels individus que componen el ramat, ens és indiferent, i més, quan la béstia tampoc fa diferències a l’hora de menjar...