Comencem un nou any, l’any 2018, l’any que ha de ser, per a molts, el de la construcció, o més ben dit, el de la reconstrucció. Sortim d’un any 2017 convuls, intents, llarg i curt a l’hora, un any en el que els esdeveniments s’han anat encadenant sense un final previsible. Un any en el que, per sort o per desgràcia, hem vist caure murs, màscares i cortines de fum.

A vegades, el dia a dia, ens fa perdre de vista allò que tenim més a la vora i que, en definitiva, ens fa perdre la perspectiva del que ens envolta, duent-nos a error.

En algun moment dels darrers anys els camins de molts anoiencs es van començar a separar i el 2018 pot ser un bon any per recuperar els antics camins.

Durant la campanya electoral del 21D i en la mateixa jornada electoral, molts van parlar, per fi. I ho van fer deixant clara una divisió que molts ens negàvem a veure, en la nostra societat, però una divisió fonamentada en les banderes, uns drapets de colors que, a vegades, pengen de màstils i que onegen segons bufi el vent, com el vot d’alguns: aleatori, alegre, sense objectiu...

Però també va ser ocasió per veure una divisió molt més real, greu i irresoluble: la d’aquells que mai s’han sentit part de quelcom més important que ells i la dels divisors que no han (hem) estat capaços d’atraure’ls cap un nou projecte il·lusionant i no per malícia, no, si no per no saber explicar-nos, per actuar amb un cert «paternalisme» i una falsa consciència de classe, pensant que allò que dèiem, on ho dèiem i com ho dèiem era suficient. Què n’hem estat, d’il·lusos!!!

Sovint, els pobles es comuniquen per camins, camins antics, recorreguts d’antuvi que, amb el pas del temps, es perden en la memòria i, perduda d’aquesta, es deixen de transitar fins que desapareixen físicament. A vegades, els nous camins, no ajuden a unir-los si no que els separen cada cop més: cal doncs, trobar nous camins.

L’entrevista, ja referenciada a manta però que cal recuperar un cop més i guardar com a lectura de capçalera per a aquells que volem construir nous camins, a Montse Santolino és un molt bon primer pas per a la reflexió, una primera passa per a la construcció d’aquests camins. Camins, que, com el que ha d’unir els nuclis de Montbui (a peu, en bicicleta...) a partir d’aquest 2018, no poden ser recorreguts únicament per uns si no per tots. Camins que uniran realitats diverses i que es trobaran, segur en algun moment, on? Només el temps ens ho dirà.

El que és segur és que algú haurà de fer la primera passa. Potser els primers haurem de ser aquells republicans, que amb els valors de llibertat, igualtat i fraternitat, amb consciència de classe popular i amb voluntat d’avançar, fem la primera passa en aquest camí, tot recordant aquelles paraules del Poeta:

Caminante, son tus huellas;

el camino y nada más.

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino

sino estelas en la mar.

Bon Any!!