A vegades, el dia a dia, et porta a situacions en les que, sumant una, l'altra i la de més enllà, et fan veure la realitat des d'un nou prisma, amb una nova perspectiva. La revolució social que estem vivint en les darreres setmanes i mesos (sí, revolució i ja ho anirem veient, bé que podria acabar convertint-se en una involució) està fent que desapareguin idees preconcebudes i vells prejudicis, però els està fent desaparèixer de la forma més brutal de totes: exposant-los a la llum del sol i fent-nos adonar dels nostres errors. De com d'equivocats que hem arribat a estar. Tots plegats.

Els dos fets curiosos de què parlaré són ambivalents i bidireccionals. Com molts sabreu (i si no, ara ho descobrireu) soc veí de Santa Margarida de Montbui (nucli antic, per a ser més exactes, tot i que més correctament hauria de ser "Santa Margarida" i prou, però això... un altre dia) un municipi complex, complicat i dels "impermeables" que diuen ara. Un municipi, per molt que ens pesi, amb dues (com a mínim!!!) realitats ben diferents. Un nucli "antic" lent per als canvis, tranquil, rural, molt "de la ceba" i homologable a qualsevol petit poble de la Catalunya Interior (vaja, "comarques") però també un nucli "urbà" ben diferent i amb problemàtiques diferents, un poble que viu (o vivia) d'Igualada, amb un origen proper (o no tant) fruit de les grans onades migratòries dels anys 60 i 70 del segle XX amb gent d'arreu, amb problemes i realitats ben diferents: urbanisme, fracàs escolar i laboral, atur, habitatge... Un "poble" en definitiva, del que anomenem "àrea metropolitana".

Dues realitats, doncs, no enfrontades, però sí mal encarades. Dues realitats que han viscut allunyades, donant-se l'esquena l'una a l'altre. Aniré a les "anècdotes". La primera, un votant unionista amb qui tinc confiança i bona relació, en campanya, em diu que no se sent interpel·lat pel republicanisme perquè ell ha patit el menyspreu d'un determinat sector del catalanisme històric, per llengua, per cultura, per manera de fer... I no, no tinc arguments per rebatre-li la seva experiència més enllà de fer-li veure que la meva experiència personal és una altra, ben diferent tot i venir de mons i històries familiars similars. Lluitar contra les percepcions és inútil, fútil. La segona: reunió amb una entitat del nucli antic, cap on destinem el donatiu d'enguany? sobre la taula diverses possibilitats, alguna local. I s'opta, per majoria, per una d'àmbit nacional. Ja està bé. El motiu s'ho val i s'imposa el criteri democràtic. Però la decisió es fonamenta en el desconeixement sobre l'entitat local.

No anem bé, aquesta és la conclusió a la que arribo. No anem bé si cap de les dues realitats és capaç de "girar-se" i provar de mirar a la cara, als ulls, a l'altra. Si cap de les dues realitats és capaç de veure en l'altre aquells elements, per pocs que siguin-el mínim comú denominador- que fan que les dues realitats es puguin arribar a trobar-se i a identificar-se, i començar a viure plegades, mai arribarem a resoldre els grans problemes que afecten a ambdues societats. Problemes que son, en definitiva, de la mateixa societat.

I sí, com en tot aquí hi ha culpables. I els primers culpables som les persones que abonem i admetem aquesta situació, que diem "ja m'està bé, tot plegat", que mirem a l'altre precisament com "l'altre" algú alié a la nostra realitat. Els que neguem el problema. Però també hi ha culpables interessats en que això sigui així. Interessos que, realment, se m'escapen. Que no comprenc ni entenc. Però que porten a mantenir un cert statu quo i, segurament, uns rèdits socials, polítics i econòmics determinats. Uns beneficis particulars que, malauradament, malmeten tota una societat.