Parlar de classes socials és com parlar d’història, de l’època de la revolució industrial. Sembla que en el moment que vivim només uns quants posem aquest terme sobre la taula, els que creiem en la justícia social.

Degut al moment actual, les fragilitats del sistema surten a la llum. En només uns dies de confinament ja vam preveure les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta crisi sense precedents. Perquè sabem que hi ha moltes coses que pengen d’un fil, que hi ha moltes famílies que vivint el dia a dia patien per el demà i ara pateixen perquè no hi ha un demà clar. Masses dies sense ingressos, sense data per intentar tornar. Tornar a un altre punt de partida diferent. La normalitat ja no existeix com la coneixíem tenint en compte que hem d’exigir un canvi ja que abans hi havia massa gent fora de la cobertura que ha de garantir una societat justa i equitativa.

I són els temes de sempre els que marquen la diferència que hem d’exigir, els que indiquen que cal resoldre definitivament per a poder parlar d’una societat justa. Parlem d’habitatge digne, de treball no precari, de soledat, de treballadores valuoses fins ara poc valorades, de malalts fràgils, entre d’altres. Els estudis que determinen els factors socials que tenen incidència en l’estat de salut, i en una alerta sanitària com la que estem vivint, són aquests mateixos els  que no s’han resolt en aquests últims anys i que marquen a la nostra societat amb una fragilitat invisible per a molts. Són aquests factors els determinants per a valorar l’alt risc de contagi que pateixen certs col·lectius.

Les mancances en habitatges dignes i assequibles: actualment hi ha famílies que es veuen obligades a compartir pis perquè no poden pagar un lloguer ni els subministraments més bàsics. Pensionistes, obligats també a conviure amb altres pensionistes ja que els ingressos són precaris,  i alhora, són població fràgil per els problemes de salut que presenten. Aquestes persones no poden fer un confinament correcte i sa.

Cal sumar la precarietat laboral i la precarietat salarial que provoquen que hi hagi persones que no es puguin plantejar el deixar d’anar a treballar i preveure el contagi.

El dret a la igualtat en l’educació és un tema fràgil en el nostre sistema. Quan van tancar escoles es va començar a plantejar el poder continuar el curs online. La bretxa digital entre famílies va quedar en evidència en el moment que es planteja el poder continuar el curs des de casa. Hi ha moltes famílies que no poden plantejar-se pagar connexió a internet i no tenen aparells digitals que permetin fer un treball des de casa. Tenir o no accés a internet era un luxe i  ara és veu ja una necessitat. Els centres educatius tenen un paper extraordinari en treballar en la igualtat dins les aules, en empoderar als infants i joves en tenir una cultura digital equitativa entre tots.

Les fragilitats del sistema són moltes i des de fa uns anys, són sempre les mateixes. Potser en aquest món diferent que tenim davant cal exigir polítiques realistes d’atenció a les persones. Cal donar llum als privilegis socials i resoldre-ho de manera urgent ja que perjudiquen a la comunitat a la que pertanyem. Cal tenir una societat amb uns fonaments forts que puguin suportar aquesta i altres crisis que ens vindran i tenir la seguretat de que no ens deixarem a ningú enrere. Ja hi ha massa gent que s’ha deixat al camí en les darreres crisis i ara també en aquesta, són invisibles.