La crisi social i econòmica esdevinguda de l’actual crisi sanitària no és un dany col·lateral de la pandèmia. La fràgil situació social i econòmica que es pateix actualment és un reflex de la cronificació de la vulnerabilitat i precarietat que viu la nostra societat ja abans de la crisi del 2008. El problema és que en les dues darreres crisis, l’econòmica i la sanitària, ha augmentat la bretxa entre les nostres veïnes i veïns.

Cada crisi ha posat a la corda fluixa a més famílies augmentant així la fragmentació social. Aquestes famílies en perill per la manca d’ingressos per una continua falta d’ocupació, temporalitat o parcialitat laboral, habitatges amb carències i dificultats constants per a assumir les despeses de subministraments, es troben i es senten abandonats per els sistemes de protecció social.

Les famílies amb infants son les més perjudicades amb un perill latent de caure sota el llindar de la pobresa. I les famílies monomarentals les que es troben en situació més vulnerable.

Com a conseqüència principal, els infants son els que pateixen més els efectes de les trencadisses socials. Un estudi recent de Save The Children ha projectat que aquest any, ja iniciada la crisi per el COVID, la taxa de risc de pobresa infantil augmentarà fins un 34,6%.  Al 2018, segons IDESCAT, la taxa de risc de pobresa infantil a Catalunya es trobava en un 28,6%. Ja eren dades més que alarmants i actualment ja estem en una situació d’Emergència Social.

I acaben sent els més vulnerables, els que ja es troben en situació d’exclusió social els que més pateixen. I tal com anotava anteriorment, les famílies monomarentals són les que es troben en pitjor situació. En relació al estudi de Save The Children, l’estimació de famílies monomarentals en risc de pobresa arriba fins al 50% en aquest 2020.

Més de 10 anys en un escenari de precarietat. És un fracàs de la nostra societat moderna i desenvolupada. La normalització ha fet que les filles i fills d’aquestes famílies que porten tots aquests anys en situació crònica d’exclusió social han crescut en la pobresa i per tant tenim una generació de joves sense unes expectatives de futur estable i saludable. I ara ve la segona onada d’infants que creixeran en un llindar amb moltes mancances i veient com la família i l’entorn acaben en lluites diàries per posar un plat a taula.

La pobresa es pot evitar. Son les decisions polítiques que han de posar al centre a les persones i generar oportunitats a la pròpia ciutat. Abans de la Crisi del Covid, un expert de l’ONU ja va posar de manifest la precarietat i la sensació d’abandonament que té la ciutadania en aquest país. I és cert, cada crisi posa de manifest que no hi ha un sistema de protecció efectiu i que vetlli per la ciutadania.

Les tècniques i els programes de protecció no funcionen i cal posar de manifest que calen noves eines que siguin reals i efectives. Cal vetllar per les famílies sobretot amb infants per a que puguin créixer sans i feliços i les mares i pares puguin empoderar-se. Calen oportunitats laborals, oferta formativa i eines de prevenció per a reduir el nombre de famílies que es troben en situacions cròniques de vulnerabilitat i minvar els riscos de que les famílies caiguin en cercles de pobresa i exclusió social. Posem al centre al persones i visibilitzem la realitat que ens envolta.