Aquest 2020 ha estat un any ple de dificultats i ha quedat en evidència la fragilitat de la nostra societat. Estem en un sistema precari en tots els sentits ja que no hi ha polítiques de benestar que protegeixin davant de situacions adverses com la pandèmia. Cal posar un altaveu i parar bé les orelles ja que estem en un país a on molta gent viu en la pobresa, la precarietat es troba en el dia a dia de moltíssimes famílies i a la cantonada de moltes altres que més que viure, sobreviuen. Totes aquestes amb un denominador comú: la manca de drets socials. Cal parlar d’allò que és invisible per a crear consciència.

Quan es posa sobre la taula defensar els drets de les persones i donar rellevància als privilegis que tenen altres, el discurs s’entén com a una defensa dels drets com si fossin luxes. La garantia dels drets fonamentals ha de ser la línia de treball principal dels governs i com a ciutadanes hem de reclamar a l’administració que els protegeixi i ha de ser una reclamació de mínims, i l’administració local és la primera que ha de fer front a les seves obligacions amb accions reals, no amb publicitat i ganes de vendre el producte. Calen bones pràctiques en el lideratge municipal implicant a les entitats i ciutadania, treball comunitari en essència, per a donar relleu els drets que cal que es reconeguin.

La justícia social ha esdevingut un bon eslògan per a molts i una realitat de lluita per a altres que crèiem en ella. Cal equitat i erradicar bàsicament les mancances d’una societat individualista. La pobresa que actualment pateixen moltes persones esdevé com a causa de moltes mancances en les necessitat bàsiques com l’alimentació, manteniment d’una temperatura adequada a casa, entre d’altres.  Hi ha indicadors que demostren que les conseqüències de la pobresa esdevenen de cercles vitals a on manquen principalment una ocupació no parcial i de llarga durada, que permeti a les famílies revertir les seves realitats per si mateixos i, la disponibilitat d’habitatge digne i assequible. En resum, dos dels signes d’exclusió social, precarietat laboral i desprotecció social.

El benestar col·lectiu i polítiques comunitàries haurien de convertir-se en un compromís polític dels governs municipals, per a garantir els drets basics i fomentar alhora l’erradicació de desigualtats socials. La cronicitat de la pobresa, l’emergència habitacional, la manca d’inserció laboral de qualitat posen en perill a tota la societat. No hi ha eines personals ni comunitàries per a combatre situacions d’aturada per crisis com les que estem vivint, calen mesures municipals en primera instància.

La manca d’interès en defensar els drets de les veïnes de la nostra ciutat, posa en relleu la indiferència del govern. Aquesta només provoca la desconfiança i en moltes ocasions, expulsa a les persones de la seva pròpia llar, la seva ciutat. Les famílies desprotegides acaben fugint de ciutats a on no els donen respostes, a on no reben ni oportunitats de resoldre les situacions de precarietat en els seus cicles vitals. Cal perspectiva de futur amb polítiques que impliquin el foment de l’ocupació, de garanties en habitatges, d’acompanyament i contenció en situacions de desigualtat i així evitar el risc d’exclusió social. Cal que no ens deixem a ningú més pel camí.