Una de les conseqüències de l’elevat risc de contagi de la COVID-19 va ser el tancament immediat que vam patir el 12 de març. La rutina va quedar aturada i a més amb una sensació de por, de desconeixement i inseguretat que rodejava aquesta nova situació del confinament.

Amb tot això calia evitar aglomeracions, evitar contacte i relacions socials per minimitzar l’exposició i el risc. Es va tancar tot i molts es van quedar sense la possibilitat d’accedir als espais a on garantien les seves rutines diàries. El tancament dels recursos socials va deixar a moltes persones a casa sense data de quan tornar a aquell espai a on anaven diàriament com a activitat principal de la seva vida. Recursos importants per els col·lectius que necessiten més seguretat i acompanyament. Espais a on garantien les atencions diàries que no poden rebre a casa seva com cures, creació o manteniment d’hàbits, medicació. I tot va quedar tancat.

Col·lectius amb necessitats especials van quedar-se a casa sense rutines i costums, sense acompanyament de professionals per a treballar en les seves mancances, lluites i necessitats. A casa amb cuidadors possiblement claudicats, amb cuidadors que potser haurien de ser cuidats ja que tenen una edat o en estat de salut fràgil, o sense ningú, amb una dolorosa soledat.

De dilluns a divendres anaven als centres diürns on professionals analitzaven les necessitats, les mancances i les oportunitats de cadascú per a ajudar a que la seva vida fos el màxim d’autònoma possible. Treballaven en rutines i hàbits, en eines i estratègies per a ser més independents, en l’empoderament de les capacitats i les fortaleses per a aconseguir la seguretat per a viure dia a dia amb independència.  Tornaven a casa, al seu barri, a la seva ciutat amb les capacitats treballades per a mantenir-se amb el màxim de vida autònoma.

Centres de dia de gent gran a on la companyia, la cura, les activitats físiques i cognitives eren eines per a preservar el màxim d’autonomia de les persones que anaven diàriament. Alhora, permetien que els cuidadors poguessin desenvolupar altres activitats que no fos la cura de 24 hores. Centres de dia de persones amb discapacitat a on treballaven diàriament en una amplia diversitat de perfils de les persones usuàries fomentant sempre el projecte vital de cadascú per fomentar la vida autònoma. Centres diürns per a persones amb problemes de salut mental,  adults i joves acompanyats per professionals que valoraven les necessitats de cadascú oferint eines i estratègies perquè la vida fos independent amb aquest seguiment professional.

I segurament igual que molts d’altres projectes socials que obrien cada dia les portes per a acollir als col·lectius que requerien una atenció especial amb l’objectiu central de potenciar les seves capacitats, buscar oportunitats per a cadascuna o cadascú dels usuaris, d’oferir la igualtat i la diversitat com a fortaleses en les seves vides.

Això va portar a la majoria de recursos socials a reinventar-se, a buscar solucions per a poder atendre el màxim de persones amb el màxim de qualitat. Atenció a domicili per a intentar acompanyar en els seus domicilis, suport i cura atenent a les necessitats individuals de cada llar. Feina excepcional ja que en tot moment s’ha buscat oferir aquest suport a totes les persones que necessiten els recursos del sistema de benestar social.

I ara alguns ja tornen a obrir, un altre cop reinventant-se, amb les mesures necessàries, cercant i continuant la tasca d’atenció i suport a aquells que necessiten del treball de professionals per a gaudir d’una vida autònoma i de qualitat. I Calia ja el retrobar-se amb els companys, el compartir els moments i els espais.

La socialització és un dels motors que permeten el potenciar l’accessibilitat i participació en la vida en la comunitat. El treball tècnic i professional que treballa les capacitats de les persones per a la recerca d’una vida autònoma acompanya a que la vida en comunitat sigui una realitat per a molts. I calia permetre el retrobament. I és gràcies a la recerca de possibilitats i opcions dels centres i de les entitats preocupades per tots els seus, que obren portes, amb mesures recomanades, clar, però buscant de nou el seu espai.

Aquesta realitat ha estat invisible. A les llars de la nostra ciutat, les nostres veïnes i els nostres veïns necessitaven dels que han fet aquest treball per a lluitar contra la soledat, l’aïllament i el desconeixement. Cal veure més enllà i veure com els professionals socials han lluitat per a facilitar el màxim les eines i l’atenció en aquest mesos de dur confinament.