L’Habitatge, no és només un sostre, és una Llar. És una de les necessitats més bàsiques i, el gaudir-ne del simple accés amb dignitat, és avui en dia un drama per a moltes famílies. La realitat d’aquest gran problema estructural té diferents casuístiques que fan que acabi essent una qüestió a prioritzar en les polítiques municipals per a resoldre aquest gran repte. Hi ha diferents eixos que s’interrelacionen i que poden explicar una mica el per què ha arribat a ser un problema estructural en la nostra ciutat.

El primer eix és la manca real d’oferta de pisos de lloguer. Pisos amb garanties i certs mínims perquè les famílies puguin aixoplugar-se i fer una llar com tots i totes tenim en el nostre imaginari. Els pisos que es troben en el mercat o tenen preus privatius o bé tenen preus que poden ser assequibles però amb mancança de mínims d’habitabilitat.

El segon és l’anàlisi d’un mercat d’habitatge que no es troba disponible per a la població. Grans tenidors que guarden pisos des de fa més de  10 anys, pisos que els ajuntaments, tot i havent-hi una llei que empara a les administracions a intervenir i així poder alliberar-los d’aquest parc immens que hi ha. Malauradament no hi ha prou valentia per a fer-hi front. 

El tercer eix és la quantitat de pisos buits que hi ha arreu de la ciutat. Pisos amb necessitat de reformes i potser els propietaris no poden fer-hi  front i que la seva manca d’ocupació porten a la degradació dels habitatges i dels barris ja que acaben essent foscos i sense vida.

I d’aquests tres eixos, i algun altre que segur es podria afegir, esdevenen unes conseqüències socials, econòmiques i comunitàries que demanen solucions valentes i polítiques municipals resolutives i d’acord amb la realitat.

Una de les principals conseqüències és l’empobriment de les famílies que, cada mes tenen menys capacitat adquisitiva ja que han de poder pagar els lloguers abusius, i això acaba esdevenint en una  pobresa cronificada. La por a perdre l’habitatge és diària, la manca de feina o d’ingressos pot contribuir a perdre el sostre.  Hi ha una realitat paral·lela  que és l’expulsió de moltes famílies de les seves llars, persones que marxen del seu habitatge sense cap deute però amb pujades abusives que no poden assumir.

Una altra conseqüència que ja s’ha normalitzat son els desnonaments. Les famílies que ocupen per necessitat, ocupacions no delictives, es troben al carrer sense opcions de negociacions de possibles lloguers socials. No existeixen alternatives.

I l’altra son les alternatives poc dignes. Persones en  infrahabitatges, vivint en magatzems i amb molt poques garanties de salubritat, famílies senceres que comparteixen habitacions, etc. Realitats que existeixen a Igualada si obrim els ulls i aixequem el cap. Realitats que no es poden denunciar ja que no hi ha més alternatives que el carrer.

Vulnerabilitat social i urbana. Els barris necessiten moviment i així poder gaudir de nou de la vida als carrers. No només caldria promoure el petit comerç per a engegar dinàmiques als carrers, sinó promoure els lloguers del parc d’habitatges buits que hi ha la nostra ciutat. La ciutat s’està tornant grisa. Cal, doncs, plans integrals per a fomentar la rehabilitació i l’augment de l’oferta i ha de ser de qualitat i amb justícia.

La manca de polítiques en habitatge i de plans realistes per a resoldre aquest gran problema provoca un conjunt de situacions invisibles que denoten la vulnerabilitat a la que totes i tots estem exposades. Moltes de les realitats socials que acaben essent problemes estructurals tenen la seva derivada en les de decisions polítiques.