Per Nadal i Sant Esteve i altres celebracions familiars, tothom farà el que cregui més convenient i el que més li convingui, siguin quines siguin les recomanacions o prohibicions que hi hagi vigents en aquell moment derivades de la situació de la pandèmia, perquè ni els vigilants i els policies locals ni els

Mossos irrompran en cap casa particular a comprovar si els àpats son de sis, dotze o vint-i-quatre persones i si son d'un mateix nucli de convivència o bé hi ha amics, coneguts i saludats.

I no obstant això, la consellera de Salut, Alba Vergés, ha fet bé de treure la qüestió tres mesos abans que comencin les festes de Nadal. Encara que vista l'experiència acumulada en aquest mig any llarg de pandèmia, les recomanacions no tothom les acabi de seguir del tot, ni prou bé.

No és fàcil ni agradable haver de suspendre la festa major i la setmana de la gent gran i les fires que fem cada any, ni cap dels actes i celebracions que ens projecten cap enfora i ens construeixen i ens expliquen de cara endins. I és incòmode i desagradable haver de recordar a una entitat que no pot organitzar un dinar amb més comensals dels permesos o que no pot fer una obra que feia mesos que estava preparant o les trobades i els campionats amb què compten per poder pagar el lloguer del local i les mínimes despeses d'estructura que necessiten per sobreviure.

Però, prendre decisions que ens voldríem estalviar forma part de les nostres obligacions, com a alcalde en el meu cas. I assumir les crítiques i les opinions d'aquells que diuen que ells ho haurien programat tot i haurien fet molt bé, i no hauria passat res.

La qüestió més complicada de resoldre és discernir quins actes són imprescindibles i quins poden ser ajornats per a més endavant, quan ens situem en una normalitat relativa, o bé s'han de suspendre definitivament. Perquè, en el fons, tots són imprescindibles des del moment en què milers de persones en viuen.

Anul·lar actuacions musicals o obres de teatre, no deixar plantar les atraccions dels firaires o limitar els aforaments dels locals d'oci són decisions amb transcendència econòmica per a moltíssimes famílies.

El problema és que hem quedat situats en un equilibri entre salut pública i activitat econòmica que és irresoluble i fals, però del que som incapaços de sortir.