Som un país pobre, més valdria admetre-ho i comportar-nos talment. Vol dir establir prioritats de despesa i adaptar una estratègia que ens serveixi per fer front a la pandèmia del covid. La que s’ha seguit fins ara potser era adequada per parar-ne el primer cop, però resulta ser equivocada i inútil per afrontar la cursa de llarga distància que ens planteja aquest virus. Perquè diguin el que diguin els gabinets de premsa de les empreses farmacèutiques, celebrin les borses i repiquin els ministres sobre la imminència de la vacuna miraculosa, ara mateix el més realista és preparar-se per no recuperar la normalitat perduda fins ben entrat l’any 2022. Si vingués abans, doncs enhorabona i cap problema perquè, malament o pitjor, ja sabem fer-nos-ho. Per al que no estem preparats i no tenim ni idea de com sortir-nos-en és per sobreviure enmig d’aquesta catàstrofe tan monumental, que no només és sanitària sinó que sobretot és política, social, econòmica i cultural.

Vull dir que no podem manar la gent a tancar els negocis i quedar-se a casa i no ser capaços d’ajudar-los a sobreviure. Perquè la veritat és que si avui no tenim recursos econòmics ni tècnics ni legislatius per fer front a una ensulsiada de magnituds colossals, demà serà encara pitjor perquè ja no tindrem ni capacitat coercitiva per imposar les restriccions que aprovem, ni legitimitat política per decretar-ho, ni valor moral per demanar-ho. L’escenari en què ens podem trobar d’aquí a no gaire setmanes sinó hi ha un canvi de rumb és prou preocupant com per mirar de posar-hi remei de seguida.

Després de més de vuit mesos de pandèmia, coneixem prou experiències arreu com per estimar quina pot ser la més adient per adequar-la a les nostres circumstàncies i capacitats.

Sempre m’ha semblat que cometíem un error de partida, que ja vaig apuntar en el darrer article, i que és haver plantejat una estratègia basada en un dilema entre salut i economia que, repeteixo, s’ha revelat fals i irresoluble. És cert que som un país malalt de dilemes, com si no fóssim capaços de transitar per camins distints. Però és que en aquest cas no podem triar. Ha de ser la salut i l’economia alhora.

Hem d’apel·lar a la responsabilitat de tothom. I, tot seguit, restringir i condicionar les activitats en la mesura justa i els aforaments raonables, propiciar el teletreball i no embolicar-nos amb normes que tot sovint es revelen absurdes i discriminatòries i que són impossibles de fer complir, o que ni tan sols se sap com justificar i defensar perquè no aguanten una pregunta simple. Quina diferència hi ha entre una escola oficial d’idiomes i una acadèmia d’idiomes? Que una és reglada i emet títols oficials i l’altra no, ja ho sé. Però, i això, que té a veure amb la transmissió del virus entre els alumnes que hi cursen!?

Així doncs, ja que no som capaços de donar feina a la gent ni de cobrir financerament el tancament obligatori de les empreses i els negocis, apel·lem a la responsabilitat de tothom i deixem fer el mínim imprescindible perquè tothom pugui sobreviure el temps que duri aquest immens desastre.