Avui parlarem d'un silenci històric: la biografia d'Aspasia de Milet. Un puzle d'escasses peces i incomplert, que ha sigut reconstruït de diverses formes; un puzle basat en 34 testimonis. No sabem res dels seus origens ni de la seva mort; tots ells se centren en l'època en què va conviure amb Pèricles, governador d'Atenes durant els seus anys de màxima esplendor (segle V aC). Per això s’acostuma a optar per la visió d’Aspasia en tant que dona de Pèricles. No obstant, avui coneixerem moltes més possibilitats: Aspasia la primera filòsofa, la prostituta, la professora de Sòcrates, la causant de guerres o, fins i tot, Aspasia la professora de retòrica de Pèricles. D’aquesta manera, cadascú podrà fer-se la seva propia idea i deixarem de reduir-la a la seva relació amb homes. 

Sabem que Aspasia és d'origen joni, que va néixer a Milet i que probablement és filla d’Axíoc, qui possiblement pertanyé a la demo d'Alcíbiades. S'ha postulat la possibilitat de que Aspasia tingués una germana que es va casar amb l'atenenc durant els seus anys a l'exili. Això podria explicar com va arribar Aspasia a Atenes, ja que si el que hem dit fos cert la seva germana s’hauria vist obligada a marxar a Atenes amb Alcíbiades i ella els hauria acompanyat. 

La majoria dels testimonis diuen que en arribar a Atenes va fundar una escola. L’historiador Plutarc, un dels més fiables, va escriure: «Pèricles es va interessar per Aspasia per ser una dona sabia i experta en política; en efecte, Sòcrates solia visitar-la amb els seus deixebles i els íntims portaven amb ells les seves esposes per escoltar-la, tot i estar al capdavant d'una ocupació ni honrada ni respectable, sinó educant a dones joves per ser heteres». També Plató reconeix deixeble d'Aspasia a Sòcrates als diàlegs Menexen. En aquesta obra el mateix Sòcrates explica: «tinc una mestra en retòrica de cap manera vulgar, sinó precisament qui ha format a molts altres i excel·lents oradors, i en particular a un que destaca per sobre de la resta de grecs, Pèricles». I no només ens diu que aquest fou deixeble seu sinó que també atribueix a Aspasia la creació d’un discurs fúnebre en honor als morts atenencs: «ahir vaig escoltar a Aspasia acabant un discurs fúnebre [...] una part [...] que tenia preparada d'abans, suposo que de quan va compondre el discurs fúnebre que va pronunciar Pèricles». José Solana Dueso, al seu llibre Aspasia de Milet, defensa que tan el discurs del qual ens parla Plató com el que narra Tucídides al seu llibre Història de la guerra del Peloponès foren escrits per Aspasia: el primer pronunciat per Pèricles, el segon memoritzat per Sòcrates. Considera que, possiblement, la part «preparada d'abans» no es va incloure al discurs que esmenta Tucídides però va ser aprofitada més endavant per un altre, el que recita Sòcrates. Les semblances entre els dos discursos son, alhora, el que els diferencia d’altres discursos fúnebres de l’època: l’estil de composició i que es basen en una defensa dels principis democràtics d’Atenes. Això, sumat a les diferències contrastades amb els estils de Plató i Tucídides, fa pensar que l’autora més probable dels discursos és Aspasia —a qui el Sòcrates del Menexen atribueix, precisament. Així doncs, la conclusió directa és que el famós discurs fúnebre de Pèricles, considerat per Plutarc el primer discurs que mereix ser recordat, fou escrit per Aspasia. Ara bé, els qui volen enaltir la figura de Pèricles opten per defensar que l'escriví ell o per evitar el tema. Jo em decanto per la postura que defensa Solana, tant en aquest tema com en la tesi que defensa el llibre: que s'ha d'acceptar el testimoni platònic d'Aspasia de la mateixa manera que es fa amb els de Sòcrates, Alcibíades o altres savis de l'època —sempre tenint en compte la ironia que envolta els personatges platònics.

Pel que fa a Aspasia en tant que filòsofa i experta en retòrica crec que els testimonis fan justícia a la seva habilitat. 17 dels 34 fan referència a la seva destresa en retòrica. El més probable és que la seva formació comencés a Milet —on nens i nenes estudiaven en igualtat de condicions— i que continués a Atenes. Així mateix, la llibertat de la milèsia rau, en gran part, en la seva condició d'estrangera, però també en el seu estatus atenenc d'hetera. Ja que a Atenes les dones lliures només tenien dues opcions: ser concubina o esposa, i totes elles estaven sotmeses als rígids costums de la polis. A aquelles que no se sotmetien se les anomenava heteres, i podien accedir als cercles intel·lectuals masculins, així com gaudir de la màxima llibertat possible per una dona en aquella època. Per això no sorprèn que molts testimonis parlin d'«una ocupació ni honrada ni respectable, sinó educant a dones joves per ser heteres», perquè si hi rumiem una mica no resultaria estrany que les dones que accedien a tals estudis volguessin adquirir l'únic estatus que les permetia entrar als cercles intel·lectuals i polítics. 

Però ser hetera no implica necessàriament ser prostituta. La imatge d'Aspasia al capdavant d'un prostíbul és una herència dels comediògrafs. Aristòfanes, per exemple, no només diu que Pèricles començà la guerra a Samos influenciat per ella, també afegeix que aquesta fou «a causa de tres prostitutes», dues d'elles d'Aspasia. Un altre comediògraf, Hermip, la va portar davant del tribunal, acusant-la d'impietat i d’organitzar cites entre dones lliures i Pèricles. D'impietat és possible que fou acusada per difondre les teories d'Anaxàgores, qui fou exiliat posteriorment, acusat també d'impietat per les seves teories celestes. D’aportar dones lliures al Pèricles també fou acusat Fídies, i això és probablement perquè moltes dones acudien amb els seus marits a escoltar a Aspasia, fet que pogué donar peu a rumors. Rumors que va aprofitar Hermip. Tot i que Aspasia fou la única dels tres en quedar absolta, i es diu que Pèricles va arribar a plorar i suplicar als jutges per tal d’aconseguir-ho. En tot cas, aquests processos no eren més que atacs a Pèricles per part dels seus oponents polítics, més conservadors i preocupats pel racionalisme il·lustrat d'aquest, que consideraven perillós per la supervivència dels costums atenencs. No obstant, fos quina fos l'opinió dels comediògrafs vers Aspasia, és sabut que les seves obres descrivien els costums i sistemes polítics de l'època, així com que acostumaven a criticar les seves personalitats polítiques. Per això tampoc sorprèn que haguessin atacat a Aspasia; no només en tant que política important, sinó també per ser una dona lliure, hetera i estrangera que convivia amb el governador de la polis sense sotmetre's als costums. I, a més a més, tot això amb el consentiment del mateix Pèricles. En aquesta línia vull defensar la tesi de Burns, és a dir, la possibilitat de l'existència d'un moviment emancipatori entre les dones atenenques dels segles V i VI que involucrava a totes les dones, però tenia els seus orígens als cercles d'heteres. Aquesta teoria es fonamenta, principalment, en les peces literàries de l'època: Medea d'Eurípides, Lisístrata, Tesmofòries i Les Assembleistes d'Aristòfanes —totes elles amb dones com a protagonistes; dones amb opinió pròpia i activistes; dones que implanten un matriarcat, que maten als seus fills o que s'imposen als seus marits; tot amb la finalitat de canviar el seu destí. Protagonistes femenines que segons alguns estudis estaven inspirades en Aspasia, igual que Diotima de Matinea —l’única dona en tota l’obra platònica que participa d’un banquet o diàleg.  Això dóna peu a considerar que, si tal moviment emancipatori hagués tingut lloc, Aspasia podria haver sigut de les principals propulsores, per no dir la principal. Això també explicaria els atacs constants dels conservadors i còmics. José Solana ens avisa que postular que aquestes dones i el seu anhel d’emancipació (independentment de la seva possible relació amb la milesia) són essencialment invencions dels seus autors, significa negar el valor que se sol atribuir a les comèdies gregues per l'estudi de la realitat pública d'Atenes.

Aspasia, com moltes personalitats o opinions controvertides, fou condemnada a la damantio memoriae. Condemna que han patit molts homes per ser polèmics, i la majoria de dones pel fet de ser dones. No obstant això, és impossible parlar de la Grècia de Pèricles sense tenir-la en compte, i això és un clar indicador de la seva grandesa. Encara que el que conservem d'ella és la punta de l'iceberg hem de tenir clar que fou molt més que la dona de Pèricles: fou una filosofia i política excepcional de qui, com diu Clement d'Alexandria, «Sòcrates se serví per a la filosofia, Pèricles per la retòrica». I mereix el mateix reconeixement que ells. Mereix ser recordada per si mateixa.