Lilit, la primera dona

Les societats occidentals i les seves cultures estan fortament influenciades per la religió cristiana. Segons aquesta, la primera dona fou Eva. Al Gènesi trobem el següent fragment:  «Doncs, el Senyor Déu va provocar a l’home una letargia, i l’home es va adormir. Li va treure una costella i va crèixer carn des de dins. De la costella que li va treure a l’home, el Senyor Déu va formar una dona i se la va presentar a l’home. L’home exclamà: Aquesta sí que és ossos dels meus ossos i carn de la meva carn! Serà anomenada Femella, perquè de l’home fou presa» (versicle 2:21-23). De manera que Eva naixé de la costella d’Adam. Per això, ja des d'un principi, la dona és considerada inferior [o, si més no, submisa per naturalesa] a l'home. A més a més, es considerà a Eva la culpable d'incomplir les ordres de Déu i temptar al seu home a menjar el fruit prohibit. Però aquesta història és massa coneguda i no posaré esment en explicar-la. En canvi, la interpretació hebrea no és tan coneguda. I, curiosament, aquesta ens parla d'una dona anterior a Eva, considerada demoníaca. Aquesta primera dona fou Lilit. 

Al versicle 1:27 del Gènesi trobem:  «I va crear Déu a l’home a imatge seva; a imatge de Déu el va crear; home i dona els va crear». D'aquest fragment, la tradició jueva pressuposà l'existència de Lilit perquè es fan dues referències, de manera consecutiva, al mateix fet. És més, literalment es diu: «home i dona els va crear». Per tant no resulta desgavellat interpretar que Déu creà, a la vegada que a Adam, a una dona també a la seva imatge. En aquesta línia, existeixen dues interpretacions diferents: d'una banda, autors com Rubén Hoscjke Kohen postulen que Déu va crear a Adam i Lilit a la vegada, però que a ella, en comptes de crear-la amb pols pur, la va crear amb immundícia i sediment. I la immundícia convertí a la primera dona en dimoni. D'altra banda, escriptors com Robert Graves van considerar que ambdós estaven fets del mateix i, per tant, eren iguals. Graves ens explica en el seu llibre, Mitos Hebreos, que «Adam i Lilit mai van trobar la pau junts, ja que quan ell volia mantenir relacions sexuals amb ella, Lilit es negava, tot considerant que la postura reclinada que ell exigia era ofensiva per a ella. “Per què he de reclinar-me sota teu? -preguntava-. Jo també vaig ser feta amb pols i, per tant, sóc igual que tu”». Nosaltres seguirem aquesta segona línia d'interpretació —entendrem que la primera dona i el primer home foren iguals—, però cal esmentar que, sigui quina sigui la naturalesa de Lilit, la història és la mateixa. En tot cas, ella ho tenia clar: «Jo sóc igual que tu». I, a causa d’aquesta reclamació d’igualtat, no respectada per Adam, la relació cada vegada era més complicada. Fins que ella va decidir abandonar-lo i marxar a la mar Roja. Graves explica: «Com Adam va intentar obligar-la a obeir per la força, Lilith, airada, va pronunciar el nom màgic de Déu, es va elevar en l’aire i el va abandonar». Allà, segons algunes interpretacions, fou amant de Satanàs. En canvi, altres versions no parlen d'aquest romanç (si es pot dir així). Sigui com sigui, la mar Roja tenia fama, segons aquesta tradició mitològica, de ser una regió en la que vivien nombrosos dimonis. I s'explica que allà Lilit donà llum a centenars de criatures (els lim) diàriament. Primo Levi, al seu llibre Lilit i altres relats, ens diu: «A ella li agrada molt el semen de l’home, i sempre roman atenta per veure on ha pogut caure (generalment en llençols). Tot el semen que no acaba a l'únic lloc consentit, és a dir, dins de la matriu de l’esposa, és seu: tot el semen que ha desperdiciat l’home al llarg de la seva vida, sigui en somnis, per vici o adulteri. Et faràs una idea del molt que rep: per això està sempre embarassada i no fa més que parir».

Aquest mite podria acabar aquí: Adam i Lilit se separen, Déu dona una nova muller (Eva) al primer, i permet viure a la segona a la mar Roja. Tanmateix, segons s'explica, abans de crear a Eva, Adam hauria exigit el retorn de la seva primera dona. Per aquest motiu, Déu va enviar a tres àngels per fer realitat els seus desitjos. Però Lilit es va negar a tornar a l'Edèn, i, en conseqüència, va ser castigada amb la mort de centenars dels seus fills cada dia. Com a revenja, segons ens expliquen múltiples versions, Lilit va decidir assassinar als fills d'Adam i Eva, tot robant-los dels seus bressols. 

Ara que coneixem la història de Lilit, proposo analitzar-la, començant per la frase d'Adam:  «Aquesta sí que és ossos dels meus ossos i carn de la meva carn! Serà anomenada Femella, perquè de l’home fou presa». El missatge està clar: està satisfet perquè Déu ha castigat a Lilit, que va fugir d'ell, i li ha donat el que volia: una dona submisa, que no pot dir-li que no perquè, per naturalesa, està subordinada a ell. Però, anant més enllà, Lilit fou castigada per fugir dels abusos sexuals d'Adam; va trobar, com a única alternativa, fugir de l'Edèn per posar fi als abusos, ja que el seu creador els permetia. I quan Adam reclamà el seu retorn, aquesta fou castigada per negar-se a tornar amb ell. En altres paraules: Lilit fou castigada per no tornar amb l’home que havia intentat abusar d’ella. I ell fou premiat amb la dona que desitjava. Déu va culpabilitzar a la víctima i va justificar els abusos d'Adam. I d'aquesta manera ho han fet les societats patriarcals anteriors i posteriors a l'aparició del Gènesi. Per això aquest blog s'anomena "Les filles de Lilit". Però s'ha d'entendre Lilit en un sentit literari i no literal: com una dona que tenia clar que era igual que l’home i que va lluitar per aquesta igualtat. Que es va enfrontar al seu marit, als àngels i al mateix Déu. I que, tot i ser castigada, va romandre a la mar Roja, lluny d'Adam. Quedem-nos amb la figura literària d’una dona empoderada que no va tolerar els abusos del seu home. A la Biblia l'única menció que trobem de Lilit és: «Els gats salvatges s’ajuntaran amb hienes  un sàtir trucarà a l’altre: també allà reposarà Lilit i en ell trobarà descans» (Isaías 34:14). La religió cristiana va suprimir directament l'existència de Lilit. Es va limitar a criminalitzar a Eva, tot culpant-la de persuadir a Adam per menjar de l'arbre prohibit. D'ençà, la dona va ser considerada perversa, capaç de manipular als homes per fer el mal. Però no es va parlar de l'altra primera dona, la que era igual a Adam i el va abandonar. En canvi, la tradició jueva sí que en parla, d'ella, però també per criminalitzar-la; per castigar-la per abandonar al seu home, per no saciar els seus desitjos. En resum, sigui la religió que sigui, del Gènesi s'ha interpretat que la bona dona és aquella que se sotmet a l'home. I s'ha castigat a tota aquella que no ha actuat d'acord amb aquesta pauta, fins i tot amb l’oblit. Per això proposo que siguem filles de Lilit, i no d'Adam i Eva —com sempre ens han dit que som—: filles de la lluita, de l’oblit, de la no renúncia. Per això amb la figura de Lilit reclamo la igualtat entre homes i dones. I, ja que la història, igual que la Bíblia, ha estat escrita per homes, proposo que la reescrivim. Sobretot, faig una crida a les dones d’ara a recordar a aquella primera dona, igual que l’home per naturalesa, però també a parlar de les filles de Lilit, totes aquelles dones que van lluitar per una igualtat que tenim dret a exigir. Perquè, si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.