A la pregunta que es va fer a dos polítics sobre si havien pagat mai en negre, la resposta per part de tots dos va ser que sí. Sincerament, no m’hauria cregut un no. Però davant d’això, pot haver-hi diferents reaccions, per exemple els que pensen que ha estat una resposta sincera i que qui més qui menys, tots ho hem fet i els que pensen que això és intolerable i que un polític no pot ocupar un càrrec havent fet un pecat d’aquesta mida monumental. Aquests haurien dit quelcom semblant si la resposta hagués estat negativa, al·legant mentida.

En el dia a dia ens trobem en situacions que sabem que són incorrectes i que externament, si cal, repudiem i contra les quals expressem la nostra disconformitat, però que internament d’una o altra forma tolerem. Tots hem passat per aquí.

Està molt mal fet donar una bufetada i jo no n’he donat ni en donaré mai cap.

Està molt mal fet tirar papers, plàstics o vidres al contenidor de la brossa convencional i no es tira mai oli per l’aigüera, encara que sigui el que ha sobrat després de fer un ou ferrat. Jo no ho he fet mai. Ni ho faré, faltaria més.

Està molt mal fet utilitzar el mòbil conduint. Jo no ho he fet mai, ni m’he saltat mai un stop.

No m’atreviria a catalogar-ho de doble moral. Hi ha una part positiva, que és el reconeixement del que està mal fet. La part negativa és  fer-ho sabent que no està bé.

Una part positiva, una de negativa i una tercera part, que en diria “part preocupant” i que apareix quan el reconeixement d’haver fet una cosa mal feta ens porta a pensar que en realitat tenim dret a actuar d’aquella manera i desapareix la consciència de fer quelcom malfet. De manera més simple, algunes d’aquestes coses considerades incorrectes són vistes com una imposició social i la persona que ho veu des d’aquest punt de vista decideix actuar en conseqüència anant en contra de la hipotètica imposició.

Per exemple,poques persones expressen que votaran a un partit racista, n’hi ha que el voten i ho diuen sense embuts. Acostumen a ser pocs els que no se n’amaguen, però els resultats demostren que n’hi ha d’altres que no ho diran, però igualment els votaran. Aquests últims possiblement encara tinguin consciència que el que fan no és correcte, tot i que ho fan. Els primers, que no se n’amaguen, estan ja en una segona fase en la qual no hi ha consciència  que hi hagi res mal fet en votar-los.

Abans es deia que es podia pecar de pensament, paraula, obra i omissió. Pecar de pensament m’impediria fins i tot pensar que algú se n’anés a la merda. Això ho trobo exagerat. A més, hom pot pensar el que sigui i si està malament ha de ser la mateixa reflexió la que ens porti a deduir que en realitat no era a la merda on es volia engegar a ningú, sinó a la porra. Això ja no seria pecat.

Però no es tracta d’un problema de pecats, sinó d’hipocresia. Tots vivim amb les nostres contradiccions.