De tant en tant hi ha alguna cadena de televisió o alguna emissora de ràdio que emet un programa en el qual bona part del protagonisme es vol fer creure que és dels nens.

Penso en un programa que al llarg de la passada temporada es va emetre al programa "el món a RAC1" en el que l'economista Xavier Sala Martin responia a les preguntes que li formulaven nens i nenes de diferents escoles. Crec que se seguirà emetent.

Com en tot, hi haurà a qui li agradarà molt, a qui li agradarà una mica i a qui no li agradarà gens. Les vegades que l'he sentit, m'ha quedat clar que les preguntes que es formulaven no eren preguntes pensades pels nens i que el que responia era qui volia ser el protagonista.

Casualment, però, aquest estiu vaig escoltar un programa de ràdio. Ni tan sols recordo en quina emissora, en el que parlaven amb un dels astrònoms que han descobert l'exoplaneta més proper a la terra. A l'última part del programa hi va haver uns nens que van fer preguntes al científic. Vaig passar-m'ho bé. Eren preguntes de nen. Bones preguntes, però de nivell de nen, o potser no tant.

Una de les preguntes va ser: Perquè quan anem amb el cotxe i hi ha la lluna al cel, la lluna ens persegueix? Tot i que la resposta és senzilla, au! vés a explicar-ho de forma entenedora al nen.

Un altre nen va preguntar quelcom semblant a si on s'acabava l'univers hi havia una paret i que hi havia darrere. Apa, feina a contestar.

Si juguem a les diferències veurem, entre d'altres, que en el primer programa tothom ha de lluir-s'hi: es vol fer creure que els protagonistes són els nens que fan unes preguntes de nivell alpha (preguntes que no han fet ells), quan en realitat el protagonisme és per l'economista. L'escola que porta els nens quedaria molt tocada si els seus alumnes no la fessin quedar dalt de podi. Les preguntes que porten preparades (el tema és sabut amb prou temps per a treballar-lo a les classes) han de ser per definició, de lo millor. El programa de ràdio haurà d'establir uns mínims d'audiència i segur que aquesta secció està prou estudiada per fer-ho.

En el segon programa hi havia un convidat: l'astrònom i uns petits convidats: els nens que preguntaven el que volien i ningú havia de lluir-s'hi. Era un programa dels que fan a l'estiu, a la tarda, que omplen temps.

Tots dos van convidar nens, però renoi! Quina diferència.