Aquesta setmana hem deixat l’hivern enrere i ens hem plantat de nou en una primavera que esperem que sigui suau, humida i generosa. Als entesos se’ls ha girat feina per justificar-lo, i ens han hagut d’explicar la diferència entre l’hivern meteorològic, el climàtic i l’estacional... un embolic causat per un hivern que no ha estat hivern, i que ens ha donat molta conversa, amb uns registres de pluja molt per sota de les mitjanes, establint rècords de poca precipitació, de dies sense pluja, i de temperatures altes. De bo només té el que hem estalviat en calefacció.

I ens porta a encetar la primavera amb una sequera arrossegada des de fa pràcticament un any. La sequera pot ser superficial o profunda. La primera afecta el desenvolupament de les plantes, el risc d’incendi. La profunda afecta els aqüífers, les reserves d’aigua. Per sort, les pluges dels darrers dies han fet molt bona feina i podem començar la primavera amb la tranquil·litat de veure com tot anirà creixent, i les reserves d’aigua es mantindran una temporada més. Però amb les previsions de les agències meteorològiques d’arreu de poca pluja a mig termini, i amb l’amenaça del fenomen del Niño, que encara no ha acabat de fer de les seves, ja es veu que ens toca patir una mica més.

Tot i així, des de l’interior de les nostres cases es fa difícil de percebre aquest episodi de sequera... Mentre ragi per l'aixeta! Però si ens hi fixem, la natura ens en dóna més detalls. Tot i que les plantes no ho demostren (perquè encara no ha arribat la temperatura), i els sembrats han aguantat el seu verd, ja fa dies que en notem els primers símptomes en clapes que s’assequen, on la terra no té tanta capacitat de retenir aigua, o prop dels arbres que amb les seves arrels ja han xuclat tota la humitat. I durant tot l’hivern, passant per camins i corriols hem trobat a faltar el fang, i algun toll de tan en tan i, en canvi, hem vist com tot s’omplia de pols. Seria habitual trobar aiguamolls, veure brollar aigua de les fonts, i sentir-la córrer per rases i torrents. Les rieres, i fins i tot el riu Anoia, porten un cabal d’aigua més propi dels mesos d’estiu.

Ens convé que es trenqui aquesta tendència seca, i això és tan fàcil com que vagi plovent. Ja veurem si aquesta primavera aguanta tanta esperança, però això no ho sabrem fins l'estiu...

El que sí que ens porta la primavera és que amb ella arriba el dia internacional dels boscos, el 21 de març, i curiosament aquest any dedicat a l’aigua (ara hi posaria una emoticona de plorar!). És significatiu quan hem de dedicar un dia internacional a qualsevol cosa, en principi és motiu de preocupació, perquè és probable que els altres tres-cents seixanta-quatre dies no hi pensem gens. Bé, almenys un. I com sempre en aquests casos sentim a dir que s’ha de pensar globalment i actuar localment. Doncs tenim feina, i pensar és la feina fàcil.

A casa nostra (país), la superfície que ocupa el bosc és molt important, i a les zones més humides, més al nord, es treballa i se’n treu profit. Genera una activitat econòmica, i es gestiona amb criteris productius, mediambientals i socials.

A casa nostra (comarca), la superfície que ocupa el bosc és molt important si bé és en la terra que per pendent o per mala qualitat no és apreciada per cultivar. Segles enrere va ser font de treball i d’ingressos. El bosc era una guardiola, un comodí. Es tallava els bosc per fer camps (treure boïgues), i més tard tornava a ser bosc, en funció de si rendia més una cosa o l’altre. Estava aprofitat i net, treballat; només cal veure el paisatge de fons en les fotos antigues per veure que el que tenim ara és un bosc descontrolat. L’era del petroli li ha fet molt mal. Hem passat anys i  anys vivint d’esquena al bosc, de ben segur perquè no era prou rendible, i això l’ha portat a l’abandonament, i fins i tot a l’oblit. Però també l’excessiu proteccionisme (administratiu i social) no ha permès que s’hi fes cap treball, sota la teoria que el  millor és no fer-hi res.

Per sort anem canviant. Des del punt de vista social i mediambiental està clar que li donem valor. Li cal valor econòmic. Li cal treball. Li cal gestió. Ara tenim una oportunitat amb la biomassa, altrament dita llenya. Per això hem de tenir clar que tallar un bosc és bo, que així el rejovenim. Que calen uns accessos bons, camins amples, i que aclarint i netejant es fa una bona prevenció en cas d’incendi. I cal potenciar el consum de llenya, des de l’administració i privadament. Si entre tots hi pensem, no només el 21, i actuem, tornarem a posar el bosc al lloc que li correspon.