Un cop endinsats en la primavera veiem com els camps de la nostra comarca intensifiquen els colors, bàsicament el verd, però també hi apareixen altres camps cromàtics, i  s’omplen de matisos. Apareix un paisatge que cada any ens sorprèn i res té a envejar al d’altres contrades, de vegades idealitzat com la Toscana italiana, i que aquí podem gaudir de ben a prop.

Gran part del mèrit és de la pluja que tant s’ha fet esperar durant l’hivern, però que un cop arribada l’hora de la veritat ha sabut respectar l’esforç dels pagesos i ha regat amb generositat.

Una altra part del mèrit és dels pagesos i del seu treball. La intensitat del verd no és casual, sinó causal, indicador d’un bon adobat. La diversitat de conreus alterna tons i colors, i ens fa adonar del mosaic que formen els nostres camps.

Un dels colors que més destaca, i que més curiositat desperta entre els no coneixedors dels secrets del camp és el color groc.. Sovint som interpel·lats amb curiositat per saber quin conreu és aquell de les flors grogues, que s’identifica des de la llunyania i que sorprèn des de la proximitat. Hi ha qui s’atreveix i pregunta si és soja, i si és transgènica, dues paraules que estan de moda ...

Ni una cosa ni l’altra. La colza és un conreu cada cop més estès pel nostre país que destaca d’entre els altres per les seves flors grogues i per la seva alçada, que pot arribar als dos metres en ocasions. La zona alta de l’Anoia i de la Segarra són pioneres en el seu conreu des de fa més de vint anys, i ara es conrea arreu en ser una bona alternativa al conreu del cereal, doncs trenca el cicle de males herbes i malalties, i se’n treu un bon rendiment.

De la colza n’aprofitem la llavor, bàsicament per a fer oli. Oli de menjar, d’us alimentari, que sovint consumim sense saber-ho, molt apreciat a Europa i repudiat a casa nostra per un escàndol alimentari dels anys vuitanta. Però sobretot aquest oli s’utilitza per a fer biodiesel i el cremem als nostres vehicles, segurament sense saber-ho, barrejat amb el gas-oil en la proporció que la Unió europea exigeix a les petrolieres. La llavor de colza també s’utilitza, encara que molt minoritàriament, en barreges de menjar per als ocells.

Un altre conreu de flors grogues, molt novador, i encara poc cultivat, però si a la nostra comarca altra vegada pionera, és la camelina. Des de fa dos anys se’n sembren alguns camps amb una bona adaptació a la nostra zona i amb un bon resultat. També és una oleaginosa; n’utilitzem les llavors per a fer oli.

Però no és or tot el que llueix... hi ha un altre fet de color groc que taca els nostres camps aquests dies de primavera fresca i humida, i no és altre que el rovell groc, una malaltia molt agressiva que ataca el blat, i que el pot assecar en  qüestió de setmanes tapant-li les fulles amb les seves espores de color groc, que el vent s’encarrega d’escampar. Curiosament aquesta malaltia ja havia arrabassat collites a zones d’Europa a mitjan del segle passat, però la millora genètica (que no transgènica) va fer triar les varietats de blat resistents i creuar-les entre elles, i així es va eradicar. Ara apareix una nova raça de rovell groc capaç d’atacar els blats que fins ara n’eren  resistents i en qüestió de pocs anys s’ha estès per tot arreu; detectada el 2010 a Anglaterra, des del 2013 és present a casa nostra convertint-se en una de les preocupacions principals dels cerealistes catalans.

Bé, tant sols un color dóna per molt, per donar a conèixer les interioritats d’una agricultura tan propera, però a vegades tan desconeguda i oblidada.