Entrem de nou en la realitat de Sarah Kane. Sembla que és un text que no és proper a la vida. Tor el contrari, és un teatre una mica cruel. En Ànsia (Crave) són quatre veus que escoltem i que en cap moment podem saber exactament que passa amb ells, no ens deixa entrar en el seu propi món.

No sabem on es troben aquestes quatre veus, aquests quatre personatges, ja que no ens ubica i tampoc ens indica en quin any estan. Quatre persones que sembla que volen finalitzar amb la seva ànsia i que per diferents motius de la vida es posen en contacte. El dolor de l'alliberació. La memòria, el pitjor dolor que ningú no pot arribar a renunciar.

Hi ha coses que no aconsegueixo recordar, però tampoc puc oblidar.

"Crave" segons he vist, significa necessitar amb certa urgència, tenir caprici, requerir, suplicar, demanar, anhelar, anhelar, desitjar, demanar... De tot això tracta de l'obra.

És un text on es veu la soledat, l'angoixa, d'una persona (o personatges, així en plural) que no pot donar i rebre. És un crit d'una persona, d'una obsessió i d'una destrucció.

L'obra pot arribar a desesperar i excitar, ja que parla de la soledat, el desamor, la crueltat i del dolor. Però amb tot, et fa reflexionar. És un monòleg a quatre veus, hi ha moments en què he cregut que han estat les veus del cap que comencen a parlar, a dir les paranoies d'una única persona.

Per moments sembla que em parla una víctima, un executor o un testimoni d'un moment important i que en cap moment podem saber de quin moment ens parlen. Personatges que semblen agafats a l'atzar, ens parla una dona que vol ser mare i no pot, d'un pedòfil, de víctimes, personatges desesperats... Res de gent feliç

El clímax ha arribat quan ens hem quedat en la foscor de la sala, i la veu ha pres tota la força. Sense cap mena d'artífex, la veu, la paraula, el text i la desesperació ha arribat amb més força. En aquest moment l'acció de l'obra és la paraula.

En sortir del teatre, l'únic que vaig escriure va ser aquesta piulada:

Aquest vespre #ANSIAAtrium a @SalaAtrium amb el patiment i les emocions portades quasi al límit. Un petit tobogan d'humanitat, un text de soledat, ple d'angoixa i de donar i rebre sense ser correspost.