Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales

Es tracta de contradir el crític, poeta (“es retorcen a les cadires / es bressen com metrònoms frenètics” ) i (excel·lent) professor Sam Abrams. En un article recent ("Elogi de les reedicions", El Punt Avui, 27 de febrer del 2015) es queixava del poc interès que ha despertat la reedició de Cartes a Màrius Torres (El Club Editor, Barcelona, 2014) de Joan Sales. Doncs parlem-ne.

El llibre té molt interès perquè Sales és un gran escriptor ("genial", diu Abrams). En aquestes cartes l'autor d'Incerta glòria parla d'història (“el divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos”, pàgina 252), de política, de la guerra (“L'atreuen molt els antropòfags. A mi no gaire; és que n'he hagut de veure massa, i de la vora, al llarg dels tres darrers anys de la meva negra vida”, 473),  de l'exili (“Potser ens decidiríem a quedar-nos-hi fins que vingués el moment de tornar al Born si no fos que no és país per pujar-hi criatures”, 499). I de literatura. Hi veiem ja el Sales editor, el de les Cartes completes (1960-1983) amb Mercè Rodoreda (llibre publicat també pel Club Editor, el 2008) quan comenta els poemes de Màrius Torres: “La nova cançó a Mahalta que m'envies em sembla inferior a la primera” (312) . Respecte de l'edició de 2007, hi ha novetats: no s'inclouen els poemes de Viatge d'un moribund, i hi podem llegir el conjunt de cartes inèdites a Mercè Figueres i l'estudi de Montserrat Casals “Morir d'un excés de joventut”, en què dubta i ens fa dubtar sobre el gènere del llibre: “¿Dietari? ¿Memòries? ¿Assaig estricte?”

Lectura recomanada per als igualadins: “una [nit] a Igualada (exactament a l'Hotel Universo, perquè a Igualada no s'estan de res)”, diu, a la pàgina 436, Sales, que no sabia que en aquesta ciutat no s'hi fa res. Però no per als avantguardistes: “També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres La Vanguardia, el vell diari barceloní” (444).