William Basinski és considerat un dels referents de l'avantguarda musical de finals del segle vint. Molt a grosso modo, el músic va popularitzar l'ús del loop en la música moderna, que consisteix a capturar un fragment sonor de pocs segons i repetir-lo, enllacat, en bucle. La qualitat física del so capturat desperta una reacció emocional en l'oient, cosa que fa que l'acte de captura mateix del so sigui tan important com el missatge. Amb el temps, el so loopejat es degrada, cosa que modela la resposta emocional de l'oient. Basinski explora la relació intima que existeix entre el medi de captura del so, el context on es dóna aquest so o l'expressió musical, i l'efecte del pas del temps.

La raó de ser de Centres de Ian William Craig, un cantant líric i artista visual canadenc, és la de seguir explorant aquesta via. Craig troba que aquestes dues disciplines s'acoblen en la filosofia de Basinski. Així, les harmonies corals que proposa Craig es poden modificar manualment un cop gravades; es pot grapejar el medi, intervenir directament sobre la veu gravada i participar activament en el deteriorament del so. Amb aquesta intervenció artística, l'artista canadenc vol transmetre la sensació física de superfície musical: destacar-ne l'element corpori, i en darrera instància mostrar el caràcter vel·leïtós i efímer del so registrat.

La nostra existència s'explica en termes d'inestabilitat i imprevisibilitat, i el deteriorament és un procés natural que vivim com a éssers físics. Craig s'apropia d'aquest procés: es rodeja de tot tipus de magnetòfons de bobines i platines de casset -el medi de captura- i manipula les cintes gravades. Una cinta processada repetidament s'acaba degradant, malmetent, i amb ella el so gravat, que es torna irrecognoscible. De nou, el factor físic, l'embolcall, és qui dóna el caràcter al so. I més que al so, nosaltres responem afectivament a l'expressió física d'aquest so.

Craig canta, però la cançó només s'esdevé quan s'ha incorporat al medi i hi ha interactuat. Medi entès com a suport on es grava la veu, deia abans, però també referit a l'entorn on s'expressa, com en una aula, en una sala de concerts, o en una estació de tren. Craig registra la seva veu en entorns diferents, conscient que l'atmosfera capturada acaba de perfilar l'emoció que el so provoca en l'oient: és la capacitat que té la reverberació -o el regust que deixa un so- de despertar una primera nostàlgia d'aquest so emès. La seva obra musical és un híbrid de veu i medis, d'intenció i casualitat que adquireix una consistència voluble i caduca.

Sigui a capella o acompanyat d'un orgue Hammond o d'una guitarra, la veu de Craig flueix afectada pel deteriorament, sigui en cançó o atzarosa, seguint compassos o atrapada dins d'un bucle. L'artista, que ha intervingut manualment sobre el medi, s'involucra en cos i ànima en l'acte artístic. L'obra final, o la desintegració resultant, és una oda a la malenconia, al fet que la vivència d'una experiència és menys rellevant que la pervivència del seu record; i és que depenem de la memòria per poder rememorar instants viscuts. Els instants musicals que proposa Craig, de bellesa en decaïment, neixen directament en passat: més que ser-ho, d'instants, ho eren. Són memòries capturades en bucles que es deterioren d'oblit.