Cul de sac
La prudència fa que m'allunyi sovint de les declaracions categòriques. M'escudo així darrere el tòpic que diu que ja s'han inventat totes les formes i estils musicals possibles. Aquest escrutini el visualitzem com un cercle que es completa i que, com una segona tombarella, comença a encerclar-se viciosament amb el bagatge del primer a les espatlles. Ara, la seva capacitat d'emocionar no s' esgota i, en les seves formalitzacions actuals, s'expressa des d'un bucle de realimentació per oferir tant l'estabilitat que ens permet reconèixer-la (per exemple, una progressió harmònica clàssica) com el canvi que la fa evolucionar (una subversió d'aquesta progressió). Doncs molt bé, visca el desconcert. I l'entropia. I que per molts anys: ens trobem atrapats en un cul-de-sac creatiu ric en sortides i desviaments fora de pista.
Sonarà contradictori, però justament aquesta és la mare dels ous. La paradoxa: un terme indicat per explicar el caos que regeix avui la música com a artefacte cultural. Còmoda en aquest escenari incert, la paradoxa troba la complicitat de la desorientada modernitat, que és multi-direccional i s'encomana a l'etiqueta "post-tot" cercant infructuosament una identitat pròpia. Un bonic exemple que il·lustra aquest fet és el renovat interès per les cintes de casset.
El casset, un suport magnètic de dades que irrompia als 60 i es jubilava anticipadament a la trentena amb l'adveniment de la dictadura digital, gaudeix avui d'una saludable tercera edat. S'ha tret els parracs que la momificaven com a format de gravació imperfecte precisament per enarborar la bandera d'aquesta qualitat. Allò digital ha allunyat massa l'humà de si mateix, i aquest troba ara consol en el vell format repudiat. És clar, en comparteix la imperfecció: ambdós pateixen un desgast i perden qualitat amb el temps. Clar, són orgànics, tenen una entitat física, i a diferència de les dades virtuals en núvol, tenen presència. Comparat amb el so digital, mera expressió de dades numèriques, el magnètic té calidesa i textura. I d'aquí la mitificació del so analògic: no costa trobar discogràfiques (cintogràfiques?) a Internet que editen música en casset.
Una moda passatgera que respon al hype? No ho sé, però fa gràcia veure llistes de la millor música en casset de l'any, com si parléssim d'un estil i no d'un format. I la paradoxa: si prefereixes no comprar-ne el suport físic, pots adquirir convenientment l’arxiu en flac o mp3 amb descàrrega. Analògic, sí, però digitalitzat a la carta.
