Durant uns pocs anys, a finals del segle XIX, el cinema mut feia honor al seu nom. N'era la primera època, quan el kinetoscopi d'Edison no s'havia fusionat encara amb el fonògraf i només emetia imatges. Tampoc calia molt més: aquelles imatges projectades estaven canviant la manera com entendríem, visualment, el nostre món (i d'altres, ja posats). Avui, aquell primer metratge, poderós, segueix seduint els nostres ulls. Una seducció que és anàloga a la que podem experimentar en l'àmbit auditiu amb les gravacions de camp: l'absència en aquest cas de l'element visual ens permet gaudir del món que ens entra per les orelles, tot un festí sonor.

Ras i curt, la gravació de camp és un procés de captura de sons del món real a fi de documentar-lo. A part de ser una tècnica de gravació per se, també dóna nom a un estil musical concret. Un estil amb potencial creatiu altíssim: un cop registrats, els molts sons i timbres que hi ha en un espai concret poden combinar-se entre ells, modificar-se, revertir-se, processar-se com a dades digitals o analògiques, utilitzar-se amb finalitats compositives, o mantenir-se així, inalterats.

Si parlem de tècnica, capturar el so és tant un art com un repte. Tenint en compte que la captura pot ser espontània o escenificada, l'equipament necessari -auriculars, micròfons i pantalles paravent- variarà en funció de la complexitat buscada. L'objectiu serà el mateix, captar el so amb naturalitat, tot i que aquesta naturalitat pot sorprendre'ns: els aparells més sofisticats capten freqüències de sons que els humans no detectem.

I què ens passa quan detectem un paisatge tímbric i el seu espectre acústic? Doncs que el codifiquem, és a dir, reconeixem sons i els vestim d'imatges que s'hi associen. També en descobrim de nous, sense referent visual, que acomodem a la nostra biblioteca mental de sons sense rostre. Si reflexionem sobre la creació o recreació de mons visuals mitjançant sons, el que fem és seure en un gronxador de possibilitats, ara cercant harmonia entre sons i imatges, ara sincronia, o simplement impregnant-los de caràcter artístic: els sons que interpretem soscaven la memòria, atiant records i provocant-ne de nous.

Les gravacions de camp, una mica com les pel·lícules mudes, es poden entendre com instantànies en aquest cas sòniques d'un espai en el temps. Són snapshots amb capacitat d'evocar una essència acumulada al llarg del temps, el respir d'un gruix sonor, d'una llosa històrica que remet a la idea inextricable d'identitat i localització. Però alhora conviden a l'aventura i ens poden tenir somniant indrets insòlits en l'imaginari, com si fóssim cartògrafs delerosos de traçar els mapes d'un món, el nostre, encara a mig explorar.