No és el mateix reconèixer a un artista per una obra aïllada que conèixer-lo pel seu recorregut artístic al llarg dels anys. L’obra aïllada pot ser mal interpretada en relació al conjunt de la seva obra, ja sia lloant-la en detriment d’altres obres seves de menor repercussió (que no obres menors) o demonitzant-la sense saber-ne el context, situació o motivació que va dur l’artista a crear-la.

Sens dubte, la millor floreta que pots tirar a un músic és que el conjunt de la seva obra és coherent, que demostra ser conseqüent amb les decisions preses, i que les seves idees segueixen una lògica interna que expliquen la seva veritat de manera creïble. S’alegrarà si n’hi destaques una en concret, però te’l guanyaràs si la mirada crítica és sobre tota la seva producció.

L’obra de Porya Hatami (Iran, 1981) és un decàleg harmoniós d’idees musicals. Sigui quina sigui l’obra que triïs, hi podràs accedir fent servir el mateix codi. Un codi que inclou, en cada lliurament,  la paraula solidaritat. Hatami és militant, que no esclau, del seu propi estil, i la seva música és eco-lògica: econòmica de recursos -drones que neixen de notes puntejades i teclejades, notes que deriven en ambients atmosfèrics -i ecosistèmica: música-matèria en constant procés de reciclatge, participant de la natura, formant una comunitat.

Totes les gravacions de camp que recull Hatami són de la zona on va néixer i créixer, a Sanandaj. L’entorn, que ha sigut testimoni del seu creixement personal, també fa de marc de la seva obra. És dins d’aquests límits que la música dialoga amb la natura, que l’artista parla i escolta. Cada obra és una variació d’aquesta relació, com si artista i entorn es comuniquessin en un dialecte diferent cada vegada i el conjunt de tota la seva obra fos la topografia uniforme d’una llengua parlada tàcitament entre ells.

Hatami té una relació fraternal amb la natura, i la intervenció musical és sempre en consonància amb els fenòmens que s’hi esdevenen. Així, incorpora elements electrònics als sons de l’entorn per descriure un estat emocional, com l’ús de filtres de so per evocar estats de repòs, solitud i meditació. També modifica les gravacions de camp per accentuar o idealitzar un aspecte concret d’aquest entorn, com la inestabilitat temporal -els sons de sintetitzadors semblen gotes de pluja sotmeses a alteracions tonals- o la sensació d’espai inabastable, de grans esplanades amb serralades esbossades en l’horitzó.

En definitiva, Phonē to Logos és un recull de peces ambientals extretes del conjunt de l’obra d’aquest prolífic artista iranià, una mirada al mapa sonor que l’artista ha anat teixint al llarg dels anys i un petit homenatge a la figura de l’artista entès com a ésser coherent i solidari.