Daniel Lopatin, músic, productor i DJ, és també un interessantíssim musicòleg. Si de dia estudia i teoritza sobre una música sovint ignorada i detestada, la dels anuncis, videojocs o falques, de nit s'arma de samplers, arpegiadors, vox pads i efectes varis i musica les hipòtesis de les seves tesis, mirant de posar en context una gènere musical que precisament malviu descontextualitzat. El seu continu work in progress l'ha dut a editar ja una dotzena l'LPs, dotze mirades critiques a un fenomen íntimament lligat a l'aflorament vertiginós de la tecnologia, a l'ànsia i pressa consumista, a l'excés d'informació i dades, i en definitiva al desencant identitari.

En concret, R Plus Seven és un disc conceptual que tracta la vessant nòmada d'aquesta música, que cerca les condicions idònies per poder niuar i establir-se. El caràcter efímer d'aquest gènere, però, fa que hagi de migrar constantment. Ja es suggereix a la portada del disc: espais funcionals amb portes i finestres obertes que indueixen al desplaçament immediat. Si és de mal casar, aquesta música, és perquè el diàleg que construeix Lopatin neix del contrast de gèneres, del xoc de propostes estètiques molt allunyades les unes de les altres: world music, simfonisme coral barroc, raves i bandes sonores de ciència ficció, per exemple, comparteixen els habitacles-cançons del disc, movent-se amb tota naturalitat entre els espais que el conformen.

Editada sota el nom d'Oneohtrix Point Never, la música de Lopatin és intrèpida però reflexiva, obtusa i alhora refinada: un ens abstracte que vaga desconsolat, volent redimir-se de no sap ben bé què. De la impossibilitat de commoure? No: la música electrònica orientada a sales de discoteca que pobla R Plus Seven és terriblement romàntica, reaccionària i irracional. Hi ha deixos intencionats de sentimentalisme indulgent i sacarinós, però la seva execució instrumental és volgudament ​gèlida i computeritzada. Caigudes en melangia, les composicions-collages que crea Lopatin remeten a la innocència tecnològica dels vells Commodores i Spectrums, precisament per estimular la memòria primera​, quan l'allò identitari va començar a patir mutacions irreversibles. El mapa emocional que traça Lopatin en tota la seva obra pot caure dins els marges dels 8 bits, però l'abast de la seva meditada actualització va molt més enllà del simple homenatge.