El fil conductor de la música experimental és sovint la literatura. Ara, com passa en tot diàleg interdisciplinari, la confluència de música i literatura pot donar resultats més o menys reeixits. The Peregrine i Zauberberg són dues obres recents que reten homenatge a l’obra literària que les inspira, i que se’n surten prou bé.

Lawrence English reeditava l’any passat The Peregrine, un tribut al llibre de J.A. Baker de 1967. En una primera lectura, el llibre és una descripció minuciosa del fascinant vol del falcó pelegrí. Una segona lectura mostra el bullici de la vida en un ecosistema. Lawrence va quedar fascinat per la facilitat amb què Baker suggeria imatges de so a través del llenguatge, i després d’uns anys d’interioritzar l’obra, va convertir en so les descripcions dels colors, dels paisatges i del majestuós vol del falcó.

Baker aconseguia transmetre una sensació d’espai immens. La resposta sonora és possiblement la imaginada, ja que millor no podia casar amb la visió musical d’English: un primer treball de drones sostinguts que remetin al fluir diari de la vida en un ecosistema, a la joia de (sobre)viure i als perill associats, tot en perfecte equilibri. Llavors, quan intervé la música per primer cop, els drones aixequen el vol i es desplacen per dalt: ara en ruta –amb la justa abrasió sonora–, ara caient en picat. Les freqüències sonores crepiten, com dirigides pel vol suïcida del falcó.

El treball col·laboratiu, per altra banda, pot servir per objectivar el valor de l’obra que el motiva. No només inclou l’admiració a tall personal, sinó que acull el reconeixement comú, una única ressonància compartida més enllà de les característiques estilístiques de cada col·laborador.

A arrel de la lectura de La Muntanya Màgica de Thomas Mann, Mathieu, Kassel, i Rabelais agafen les motxilles, micròfons i magnetòfons i organitzen un viatge als paratges suïssos que es descriuen a la novel·la. Els tres artistes experimentals, reconeguts pel seu treball en la improvisació electroacústica, el soroll ambiental, el processament digital, les gravacions de camp, etc., documenten els sons ambientals a la muntanya del llibre, modifiquen les gravacions originals de l’obra de fa cent anys, i condensen, en 45 minuts de pau misteriosa, un estudi del temps, la duració i la memòria: d’allò que es perd irremeiablement i d’allò que queda.

La força magnètica de la muntanya al·legòrica de Thomas Mann –un escenari de temporalitat, mort i màgia amb un rerefons històric: l’Europa en peu de guerra– serveix d’excusa perquè aquests tres artistes, com diu Kassel, “meditin al voltant de la persistència de l’aura que envolta totes les coses.” La voluntat és captar la memòria sonora dels fets hipotèticament ocorreguts allí 100 anys enrere. El desgast de la memòria, la reverberació que dissipa el so talment com es perden els records, tot això deixa una petjada, ja sigui física –els ecos perduts a la vall de Devos– o motivada per l’imaginari del llibre.

La música la interpreta el mateix protagonista del llibre, Hans Castorp, tot i que aquí apareix processada, actualitzada. Amb la gran obra de The Caretaker com a referent, Mathieu, Kassel i Rabelais situen els interludis musicals al bell mig de la muntanya, envoltats de gravacions de camp on els micròfons capten la vida que flueix innocent, però també salvatge: el vent arremolinat, una amenaça convertida en drones fantasmagòrics que esdevenen trets i explosions a poca distància, o a molta si qui els amplifica és la memòria d’un eco.

A part d’escoltar els sons naturals de la muntanya, l’allò real i tangible, l’oient pot experimentar sensacions a un altre nivell, ja que una idea de silenci perniciós envaeix tota l’obra, com un mal de muntanya que fa enfollir. Són les cues de la memòria furtiva que, esmorteïdes, ressonen tímides per tota la vall.