Les Uruk Romantic Tales #2​ són, en veu de qui les compon, un "paisatge mesopotàmic imaginat a mig camí entre el passat i el futur." La indicació, ja prou enigmàtica, és un bon punt de partida per apropar-se a l’escolta d’aquesta petita gran obra. Uruk és una antiga ciutat de la Mesopotàmia sumèria (4000-3200 aC), avui situada a l’Irak. Seu de l’antic imperi elamita, el territori que Julien A. Lacroix imagina el formen vastes planures, estepes i muntanyes escarpades. Terres que la vista no pot abastar, quasi sense límits, però que la música de Lacroix, opriment, s’encarrega de constrènyer.

Lacroix utilitza els preceptes de la musique concrète –combinar sons naturals i manipulats– per articular un discurs que evoca setges sanguinaris d’antany, imperis derrotats o immolats, i finals de civilitzacions o de llengües, com la ja morta elamita. Així, el músic proposa un diàleg tortuós entre uns ritmes amb percussió que semblen cridar compassadament a armes, i els tons aguts d’unes cordes que, com sentinelles rebatent un atac fictici, decoren el cel d’Uruk amb una cortina de fletxes roents, el preludi d’uns successos futurs que s’intueixen catastròfics.

Amb l’antiga Mesopotàmia en ment, terra avesada a les cicatrius, el diàleg instrumental que proposa Lacroix versa al voltant del concepte de la disputa territorial. Davant d’una previsible eventualitat, el músic arma un exèrcit electroacústic divers (salteri, violoncel, piano, glockenspiel, campanes de bronze i coure, plàstic de polimetimetacrilat, flauta, branques d’olivera i de bambú, pedres de marbre, corall, timbales, sons processats)  que sàpiga reproduir fidelment els sons d’una escomesa imminent. Seran, si es vol, batalles "fantasmes", ja esdevingudes i només reiterades amb el so, tan propens a recrear memòries i a crear-ne de noves. Els títols funcionen llavors com indicacions amb més força profètica que documental –“The death of Gudea”, “Var. sheperds exile”–, ja que Lacroix imagina escenaris sonors previs a l’acció, a on es  situa i  participa. El fet històric concret l’obvia, perquè només li interessa musicar aquell punt mort, l'avantsala de l’assalt.

Certament, l’acció bèl·lica pot tenir conseqüències nefastes, però mai esdevé, i és tan vaga com les coordenades temporals on l'autor situa l'obra. És per això que les peces s'interpreten com "contes romàntics", és a dir, s'orquestren des de la mitificació d’un passat llunyà, imprecís, com el present des d’on s’albira el futur en termes de miratge. Les sis parts musicades mantenen una tensió que l’autor tria no resoldre: les catàstrofes viuen com il·lusions òptiques en l'horitzó, tan pròximes com llunyanes, tan realitzades com realitzables.

Amb aquest doble joc, Lacroix aconsegueix despertar una angoixa febril en l'oient que el transporta a aquelles latituds, el fa mirar per sobre l’espatlla, i sobretot el fa escoltar amatent. Les Uruk Romantic tales #2, música fibrada i mancada d'efectisme, és com una suor seca que neix arrossegada, forçada a rodolar, com si baixés pel canal sec de l'Èufrates, fent equilibris entre dues aigües que no hi són, ni la del passat ni la del futur.