És enriquidor conèixer no tant la persona darrera d’una obra com la filosofia de vida que aquesta vol transmetre a la seva creació. Si més no, en composicions musicals experimentals això pot ser la llum del far que guïi al no iniciat o la nota a peu de pàgina que l’oïent curiós triï de llegir per completar l’escolta.

Wilderness of Mirrors és un disc difícil: fosc, lent, agressiu, esgotador i estranyament addictiu. El seu creador, Lawrence English, és un músic inquiet que utilitza el so per combatre la deshumanització a la qual ens aboquen les polítiques actuals. La seva música vol despertar-nos de la letargia induïda per les polítiques internacionals, interessades i amb agendes ocultes perverses. Amb raó, les vores del so que confecciona aquest creador australià no són precisament llises.

El «desert de miralls», un concepte utilitzat en cercles de contraintel·ligència des de els anys de la Guerra Freda, fa al·lusió a l’individu que és incapaç de distingir allò real d’allò il·lusori. Jocs perniciosos de miralls que els estaments planten arreu per afeblir i esgotar les idees que qüestionen el pensament polític establert. Segons diu English, la nostra és una generació distreta, endormiscada en l’apatia, o ofuscada i avesada a la retòrica hipòcrita dels que manen. La missió del músic és retornar-nos a la realitat abans no ens faci de soga la paranoia.

A mode de tractament de xoc, English potencia el joc dinàmic entre el silenci i el volum, entre la saturació i el so net i pur, entre el referent i la seva ombra. És un contrast tallat clínicament, però: cal treure l’oïent del malson i no deixar-li seqüeles. Sota el poderós mur de turbulències que amarenper els solcs d’aquest disc se senten ecos de pianos, guitarres, òrgans i dulcimers, la part amable i reconfortant d’una proposta fermament ancorada al drone i al noise. La primera cosa a despertar és, doncs, l’interès de l’oïent.

Si allò musical té un cert pes específic, el tractament sonor té un rol clau: ha d’agitar l’individu i dur-lo a la reflexió. Conscient de la nostra relació física amb el so, English satura les freqüències mitges, aquelles que l’orella humana no està tan acostumada a comprimir. Aquesta sensació d’inquietud física per distorsió harmònica vol activar la ment, predisposar-nos a pensar. I per mantenir l’oïent en aquest estadi de vetlla, English accentua els tons greus i profunds quan la composició ho demana. En aquest punt la música s’escolta, però el so ressona per tot el cos.

Escoltar Wilderness of Mirrors és posar fi al descans. Incita, pertorba incomoda i consumeix l’oïent, però d’aquella manera que a voltes és necessària, per defugir l’apatia. És l’antídot d’English contra una toxina anomenada indiferència. La Generació Distreta. Els bufons passius de les forces històriques, que diria el filòsof (Daisaku Ikeda, en aquest cas).