Quadrem agendes i coincidim, curiosament, a Clariana. La cita m’enganxa amb la novel·la llegida encara a mitges, la qual cosa té avantatges i inconvenients per preparar l’entrevista. No xerrem envoltats de betes i fils, sinó de tions i xocolata desfeta. Parlem de “La merceria” i d’altres coses, però arribo a casa amb moltes ganes d’acabar el llibre d’una tirada. Val la pena!

-Abans de començar a llegir La merceria creia que la novel·la explicaria un seguit d’històries que passaven dins d’una botiga, però no m’hi he trobat ben bé això. O no m’hi he trobat només això. La merceria no és un simple complement circumstancial de lloc.

-(riu) Tota la novel·la és la merceria..!

-...I també m’he trobat que els protagonistes van canviant, es van passant el relleu.

-La idea, una mica, és semblant a la de L’arquitecte de somnis, en el sentit que la protagonista, en realitat, és la merceria.

-El títol no pot ser més clar!

-És que la botiga, “L’Amistat”, és el veritable protagonista de la història. I la resta de personatges són la gent que hi passen i que fan que sigui possible la història. De la mateixa manera que en L’arquitecte de somnis, la veritable protagonista era la Pedrera i, per fer possible la història, hi havia en Gaudí, l’indiano, en Milà, la seva dona... L’escenari és el protagonista de veritat.

-De fet, la botiga se situa en l’origen del conflicte entre dues famílies.

-I espera’t, que encara vindrà una mica més de muntanya russa! Hi ha èpoques de calma, però de seguida arriben pàgines molt intenses.

-M’agrada l’advertència. De fet, en les teves novel·les, el lector sempre troba aquesta mena d’avisos: es pensava que, però no... És com posar un ham per enganxar-te a la història.

-Sí, és una cosa que es fa molt en guió. En els guions de les telenovel·les es fa molt això de donar una mica de peixet per fer que la gent tingui més ganes de seguir llegint. Jo crec que genera aquesta mica d’intriga. Hitchcock també ho feia en les seves pel·lícules per generar aquesta profunditat; en el moment que veies una escena sospitaves que passaria alguna cosa i ho veies molt clar. A mi m’agrada jugar una mica amb això d’avançar esdeveniments.

-Com va néixer la història de La merceria?

-Doncs va néixer d’una sèrie de factors que es van ajuntar. Hi havia el fet de la meva afició a la costura, perquè jo, de petita, anava a cosir i anava a la merceria de Cal Perico, a l’antiga. I tenia molt bons records de quan hi anava amb la meva mare. Aquests records es van ajuntar amb el fet que hi ha moltes botigues que es tanquen, moltes merceries antigues que no troben el relleu generacional; botigues que no funcionen o que es troben, ara, amb uns lloguers molt alts i deixen de ser rendibles... I em venia de gust explicar una doble història, en aquest sentit. La història d’una família (que en aquest cas són dues, en realitat: la rica i la pobra, entre cometes; els bons i els dolents), i la història d’un negoci, del que suposa muntar un negoci d’aquest tipus, que és molt d’aquí, del detall, de l’esforç.

-Les merceries són tot un món.

-Són negocis que tenen, també, una part de psicologia. Tots els mercers amb què parlava m’explicaven això: les cadires allà perquè la gent hi pugui seure, que la gent potser hi va per mirar un botó i t’acaba explicant la vida, com en una mena de confessionari, de psicòleg. Vull dir que és una mena de negoci molt pintoresc. De fet, les merceries són un dels negocis més reiventats de la història. Van començar venent vetes i fils, després van venir els primers perfums, les primeres joies, coses de nadó, joguines... Eren basars. Ara tornen a tenir un tipus de producte determinat, però hi han afegit labors i coses més creatives. Per això tenia moltes ganes de fer-hi aquesta mena d’homenatge. I, a més, sempre aprofito per esplaiar-me en el vessant psicològic dels personatges i en les històries d’amor i desamor.

-Com va l’experiència de presentar la novel·la a merceries?

-Molt bé! M’hi he trobat gent que no m’havia llegit mai i que no em coneixia de res, que això sempre fa gràcia; m’han llegit perquè la història era d’una merceria. M’he trobat gent que té merceries i que els agrada pel tipus d’homenatge que suposa i que troben molt realista. I també he parlat amb dues persones que m’han dit que sempre havien volgut obrir una merceria, que era la il·lusió de la seva vida i trobo fantàstic que els hagi fet agafar ganes de recuperar la il·lusió per això.

-En la novel·la també hi ha la crònica d’un segle.

-Sí, clar, hi ha més de cent anys, si comencem a comptar des del naixement del Tonet.

-M’ha agradat la pinzellada de l’origen igualadí d’una de les protagonistes.

-Sí, mira, jo sempre vaig posant cosetes així. Els límits de la realitat en una novel·la no són mai clars, però m’agrada fer aquests petits homenatges, picar l’ullet amb alguna cita i ficar una mica de tot el que conec en les històries.

-De fet, tota la trama està molt ben ambientada.

-No sé si ja hi has arribat, però hi ha una frase en la novel·la que diu: pots treure la Mercè de la merceria, però no pots treure la merceria de la Mercè. Tampoc pots treure la gent del context històric en què viuen. I en la novel·la hi ha la història de les dues famílies, de com es fa possible la merceria i què li va passant al negoci, i l’evolució d’aquest ofici, que és molt interessant; no tots els negocis tenen una evolució tan curiosa. I, paral·lelament, hi ha també aquest rerefons històric dels canvis tan bèsties que s’han viscut els últims cents anys i com una cosa es relaciona amb l’altra, que trobo que és fascinant.

-Potser per això se’t classifica com autora de novel·les històriques, tot i que crec que t’agrada més és allò que parlàvem abans de la psicologia dels personatges.

-Sí, m’agrada parlar de les emocions i dels sentiments. Explico la història de l’època, però no perquè pretengui explicar el context històric... Tot i que ja començo a dubtar-ho, això, eh!

-Les teves històries se es basen en les passions i els sentiments.

-Sí, hi són passions i sentiments que es poden viure en aquella època determinada, però també es podrien viure en l’època actual. Tot i que hi ha coses que passen precisament quan es creuen uns fets històrics determinats amb situacions personals. Les guerres, per exemple, treuen sempre el millor i el pitjor de les persones. L’etiqueta aquesta de novel·la històrica a mi no m’agrada, tot i que, realitat, quatre de les sis novel·les que he escrit són històriques. Així que potser al final me la penjaré jo mateixa aquesta etiqueta!

-Potser no ho fas conscientment.

-Mira, arran d’una presentació que vaig fer a la llibreria Ona, vaig estar parlant amb un pare de l’Escoleta, que és lingüista i és el pare de l’amigueta del meu fill, i vaig arribar a la conclusió que potser sí que sóc més autora de novel·la històrica del que em penso, però sempre per aquesta part emocional.

-Però situar històries en altres èpoques té relació amb la teva pròpia vivència?

-Home, els meus pares van viure la guerra civil, i aquest conflicte sí que està en nosaltres, ha quedat en la família. A Pa i xocolata ja vaig fer com l’exorcisme i la catarsi familiar, però suposo que allò sempre està allà. Si faig molts més llibres i sempre acaba sortint la guerra civil o la novel·la històrica, potser sí que és la meva manera d’entendre una cosa: els fets històrics i les vivències familiars. M’agrada explicar què suposen per a la gent aquestes situacions. Potser sí que és la meva forma d’entendre i d’explicar les coses. Al cap i a la fi també escric per això, per entendre el món i les coses que passen.

-Vivim en un país que hi ha molta més gent que vol escriure que gent que vol llegir

-Jo reconec que llegeixo menys del que voldria. Ara mateix, he acabat La merceria, però ja he començat a revisar una altra història que tenia començada i torno a estar enfeinada.

-L’escriure et fa perdre el llegir

-Exacte! En el meu aquest cas és ben bé així! Però és cert que hi ha molta gent que té aquesta pressa per escriure.

-Has fet algun taller de narrativa...

-No gaires, el del Mercat de Lletres, un que una vegada em van convidar a fer a la biblioteca i poca cosa més. Però m’hi resisteixo. Sí que m’agrada, pel fet que és com una mena de tertúlia literària, però no sé si estic prou qualificada i, a més, tinc la sensació que és com un següent pas. Ningú vol llegir, tothom vol escriure i el següent pas és que tothom vol ensenyar a escriure. Quan vaig fer el postgrau d’escriptura, que va ser la primera formació que feia abans d’escriure de veritat, recordo que ja hi havia gent que venia -com jo- a aprendre i quan encara no havíem acabat el curs ja havien muntat un xiringuito per donar classes.

-Tu ets mare i escriptora. La canalla d’avui té molts estímuls audiovisuals que són una gran competència contra els llibres. Com ho fem per fer que els fills llegeixin?

-Primer de tot, llegint nosaltres A part que els bombardegem amb contes, el principal és que ens vegin llegir a nosaltres. De vegades, si el meu fill està jugant i em diu que jugui amb ell, li dic que vaig a llegir una estona. Intentem que ell vegi que a casa llegir és un hàbit, una afició. I després també procurem que ell sempre tingui contes. Des de petit sempre ha tingut un fotimer de contes al seu voltant. Procurem que la lectura no sigui un simple acte aïllat, sinó que ho fem en família. Anem a la biblioteca o a la llibreria a triar, comprem el conte i el llegim a casa junts. Ara ha tingut la seva primera revista, que és de dinosaures. Té molt interès perquè fem això i, també, perquè procurem dosificar molt bé el tema pantalles. Procurem que l’ordinador, la tauleta i la tele no es mengin molt terreny, perquè sempre poden ser un recurs fàcil per distreure’ls sense generar-los cap interès.

-Tu per què vas començar a escriure?

-Perquè és la meva manera d’entendre el món. Primer vaig començar per entendre’m a mi. Amb nou anys ja vaig començar a escriure un diari. Jo crec que era la meva manera de retenir les coses que passaven i, progressivament, es va convertir en una manera d’entendre el que em passava a mi i el que passava a fora, de reflexionar-hi per escrit. I penso que és el que acabo fent en realitat quan faig un llibre, perquè el que escric ho escric perquè hi ha alguna cosa que m’interessa descobrir o aprendre i, a més a més, compartir-ho. Pair-ho, treballar-ho i, després, compartir-ho. Escriure m’ajuda a entendre i a descobrir coses. Si no hi alguna emoció o alguna cosa implícita en la història no ho escriuria. Si no m’aporta res a mi per començar, no ho faig.

-Ara que ja ets una escriptora consolidada...

-Uix! He, he, he! Això queda molt bé, però...

-Dona, com a mínim, podem dir que ets una escriptora amb una certa trajectòria... Això et fa escriure amb una plantejament més professional?

-Si m’hi guanyés la vida i me’n depengués realment el manteniment familiar, potser sí. Però com que no ho faig perquè me’n depengui la vida, continuo escrivint perquè realment m’agrada. Si escrivís per obligació, potser ja m’hauria prostituït d’alguna manera, però com que no és així, continuo fent el que a mi m’agrada i en la mesura que a mi m’agrada. No em paguen prou perquè hagi de fer una altra cosa. Per això pot passar que en algun moment hagi de fer el contrari: deixar d’escriure perquè necessito viure, tenir un sou que em permeti guanyar-me la vida. Ara mateix, és una aposta familiar. A casa, el sou de l’Àlex, que és el que més pringa, és el que permet que jo pugui anar fent llibres. Cada any anem renovant i diem: va, fem un any més, per escriure un altre llibre i a veure com va aquest. El dia que no arribem, doncs em posaré a buscar una feina més “normal” i menys artística. Ara ho puc combinar amb el fet de ser mare perquè el nen és petit i al matí puc escriure i a la tarda puc estar amb el nen; quan sigui una miqueta més gran i ja vagi a l’escola fins a les cinc de la tarda, també canviarà el plantejament.

Quan acabo de llegir-la constato que, certament, és una història escrita amb passió; que és una novel·la que a la Teresa li ha agradat escriure. La crònica d’una època i la trama d’uns personatges que expliquen, en definitiva, la vida d’una merceria.