Enric Morist és gairebé un sinònim de Creu Roja: hi porta tota la vida. I viu tan intensament la feina que quan engego la gravadora pràcticament no em cal fer cap pregunta: té el discurs clar i totes les dades al cap. Hem quedat per esmorzar no gaire d’hora, perquè és dissabte, i l’estona passa volant. Quan acabem ja és l’hora de dinar. L'estona ha passat volant perquè parlar amb ell sempre val molt la pena 

-Vius a Igualada, però no fas vida a Igualada.

-Visc a Igualada, però ja saps que estic a Creu Roja des de sempre. Vaig estar molts anys de coordinador aquí. Després vaig tenir l’oportunitat, el 2003, de fer un salt  a la Creu Roja de les comarques de Barcelona. I després, el 2006, vaig poder fer de coordinador de Catalunya. I, és clar, això és també un canvi de vida personal brutal. Primer perquè, com en tots els treballs que són apassionats, no mires les hores. Però jo no he volgut deixar Igualada, perquè m’hi trobo molt bé, la meva família està aquí molt bé i faig això que fan tants igualadins de pujar i baixar. Però ahir ho pensava, mirant enrere, que ja són dotze anys amunt i avall.

-De fet, portes tota la vida a Creu Roja.

-Sí, hi he fet passat totes les etapes, però per a mi tot això va venir de manera molt natural. Jo estava de voluntari a l’esplai, vaig fer de monitor, llavors vaig tenir l’oportunitat d’agafar una plaça de tècnic social i la resta va anar venint. La meva vida ha estat sempre dins de la institució, d’una manera o d’una altra. És clar que quan en un treball hi poses passió, és tot molt maco, però diguem que també pateixes més i les hòsties que et fots també són més dures i també pateixes més. Però la veritat és que poder llevar-te al matí –en general, eh?, que hi ha algun dia que no- i estar content d’anar a treballar és impagable.

-Treballar en aquest àmbit social deu tenir sempre aquesta doble cara: la gratificació d’ajudar algú i la frustració de no poder fer tot el que aquest algú necessita.

-Sí, bé. Nosaltres estem en una organització humanitària que s’ha anat transformant al llarg de la història de Catalunya i de les diferents necessitats i s’ha anat adaptant a cada realitat. És veritat és que hi ha una part de treball molt de primera línia, que darrerament estem veient molt amb la crisi econòmica, i que és difícil perquè, per molt esforç que fem, hi ha un punt en què ja no dónes per a més. I això ho hem vist a escala nacional i també a escala internacional. De tota manera, qui ho pateix més no sóc pas jo, sinó la gent que és a primera línia, aquells voluntaris i treballadors que el seu dia a dia és repartir aliments, acompanyar una persona, intervenir sobre el terreny en la crisi dels refugiats... I és veritat que hi ha una part de frustració, però també hi ha una força molt important, que és que davant les dificultats, nosaltres, no sé si som il·lusos, pensem que la gent és bona.

-Això ha quedat clar.

-Sí, la gent és bona si veu que la causa és justa. Davant de qualsevol situació d’emergència, cada vegada hi ha més gent que ajuda. Cada vegada tenim més socis i de vegades penses: com és possible? Nosaltres, a Creu Roja, freguem ara mateix  els 211.000 socis només a Catalunya. Això és molt més que el Barça, tot i que evidentment és una cosa diferent. Però vull dir que són molts socis en un moment de crisi. I no estem parlant de persones amb grans rendes, sinó que la majoria són rendes baixes o mitjanes, que volen dedicar una part del seu sou, en aquests moments especialment, a ajudar gent que ho està passant malament.

-És cert, doncs, que la crisi fa sortir el millor de la societat?

-Sí, i tant. A Igualada s’estan distribuint aliments a centenars de famílies cada mes. És veritat que una part d’aquests productes són donacions d’empreses, però molta part també són aportacions particulars i de petits comerços que, a més a més, no volen propaganda ni sortir enlloc. I això és l’esperança que tenim.

-Doncs hi ha polítics que asseguren que la crisi ja ha passat.

-A veure, és veritat que es pot mirar el got mig ple. Les organitzacions sempre diem que la nostra és una visió subjectiva, perquè nosaltres veiem el que veiem i els nostres clients són els que són: gent que no se’n surt. I és normal que tinguem una mirada molt crítica i de vegades de desànim, però hem d’intentar posar-hi un filtre, perquè si no, això és fatal. És veritat que hi ha unes certes millores, tot i que caldria aprofundir en quina mena de millores i posar-les entre cometes. És veritat que es torna a recuperar un cert mercat laboral, i això és molt important. Hauríem de parlar també de quin tipus de mercat laboral, però com a mínim hi comença a haver moviment. Però també és veritat, Pep, que nosaltres veiem que hi ha gent que no segueix.

Il·lustració: Xavier Gabriel

 -La crisi no ha passat per a tothom.

-És que hi ha una cronificació. Les dades de l’EPA de l’últim trimestre diuen que hi ha dues-centes mil famílies –no persones, eh!- que tenen tots els seus membres a l’atur, a Catalunya. I en aquestes dues-centes mil famílies hi ha quatre-cents mil nens i nenes, que és pràcticament el 20% de la població infantil catalana, que viuen en llars en què ningú treballa. Oju! Ja sabem que hi ha altres fórmules perquè entrin diners, a part del treball regular, però això és un indicador molt important. I d’aquestes dues-centes mil famílies, si hi centrem la mirada, veiem que més del 80% ja fa més de tres anys que estan en aquesta situació; és a dir, que no tenen cap tipus de prestació, perquè ja les han esgotat, i tenen una dificultat molt gran per tornar a entrar al mercat laboral.

-I en canvi, sí que hi ha certa sensació que la crisi s’allunya.

-Però hi ha aquesta cronificació i la por que ens fa és que quedi una mica invisible, perquè com que les coses van millor, com que vaig a Andorra i ho veig ple, com que vaig als restaurants de la Rambla el cap de setmana i no hi ha lloc... Com és possible? Doncs perquè es una cronificació amagada, que no es veu i que queda allà.

-És molt preocupant.

-I és que, a més, aquestes persones que tenen més de 50 anys anys i no treballen ni en tenen gaires opcions, més enllà d’un pla d’ocupació, arribaran als 65 anys i no hauran treballat els últims quinze, que són els necessaris per cobrar. En el millor dels casos arribaran a una jubilació de 400 euros al mes. I, a més, hi arribaran sense tenir l’habitatge en propietat, perquè els han desnonat o han hagut d’anar de lloguer perquè no ha pogut pagar el crèdit. És a dir, que també hauran d’afrontar la despesa per la vivenda, cosa que ara majoritàriament no passa. Ni podran ajudar els seus fills. I avui resulta que el 20% de les famílies catalanes arriben a final de mes gràcies a l’ajuda de la pensió dels avis, que tenen els nens a dinar a casa o que posen diners per acabar de pagar el rebut del gas o per canviar la nevera. Doncs aquesta gent no es podran ni ajudar ells mateixos. Realment és un problema.

-La crisi no passarà per a la gent més vulnerable...

-Nosaltres tenim un instrument, que és l’Observatori de Vulnerabilitat. Vam estudiar les famílies amb nens d’entre tres i dotze anys que reben aliments dels programes de Creu Roja, que són deu mil famílies. La majoria tenien una situació d’inseguretat alimentària lleu, que no deixa de ser normal en gent que precisament rep aliments de Creu Roja i, per tant, no pot estar bé. Però el 20% d’aquestes famílies pateix una situació greu, no només per la qualitat, sinó per la quantitat de l’alimentació.  Molts d’aquests nens i nenes no sopen mai o no esmorzen mai. Un dels tres àpats del dia no el poden fer mai, per temes econòmics. Això, a Catalunya, avui.

-És molt greu.

-És molt fort! Perquè quan els nens no poden tenir una alimentació correcta vol dir que la família està fatal. Tu, que tens fills com jo, saps que faràs el que faci falta perquè els nens sopin i tu et quedaràs sense, si cal. Doncs imagina’t quina deu ser la situació de la família. I nosaltres els podem anar donant coses, però la solució és que la família pugui automantenir-se amb una mínims. La crisi ha passat per a algunes persones, hi ha bons indicadors i ho hem de dir, i és una oportunitat, però hi ha molta gent, perquè 200.000 famílies és molta gent, que no segueix.

-Parlem dels refugiats. Tenim el precedent dels bosnians que, a pesar de les dificultats, va sortir bé. Tu ho vas viure molt intensament.

-Bé, jo recordo que la meva companya i jo vam agafar literalment l’armari de casa amb la roba i ens van traslladar a l’Eucaria a viure! Vam fer una comuna improvisada... Però va estar bé, va estar bé! Mirant-ho amb projecció, va estar molt bé. Ara m’han vingut tantes imatges al cap! I a tu segur que també. Quan vas sentir a parlar dels refugiats sirians, segur que si ets igualadí et va venir el record dels bosnians. I és un orgull que després de tants anys, perquè allò va ser al 92, la ciutat i molta gent de fora recorda allò que vam fer a Igualada. I estem molt contents perquè no són els bosnians de la Creu Roja, sinó els bosnians d’Igualada. I això està molt bé, perquè vol dir que vam aconseguir el que volíem, o potser no sabíem que volíem, que era justament que aquestes persones, que venien per dos mesos –recordes? Érem il·lusos, eh?- i els havíem de tenir en una casa de colònies i després fer-los un comiat massiu a l’aeroport del Prat, resulta que, per sort, molts han tingut els seus fills i alguns ja fins i tot els seus néts aquí, i són igualadins i catalans i estan molt bé.

-Però es va improvisar molt.

-És que allò no va deixar de ser la idea de deu persones amb molta il·lusió i molt poc cap o molt poc coneixement, en el sentit que ens vam llençar a la piscina amb molt poca aigua. Gairebé no hi havia finançament, no sabíem per quant temps... i ho vam poder aguantar gràcies a la resposta ciutadana. Perquè va ser la ciutat que va emparar aquest moviment i això va ser la clau de l’èxit. Amb moltes dificultats, eh, com ja saps. Però no pot ser d’una altra manera en una operació d’aquest tipus.

No teníem ni un duro. Recordes, oi, que vam fer aquelles campanyes d’apadrinament?

-I tant!

-L’altre dia vaig parlar amb l’alcalde Manresa, Valentí Junyent, que en aquella època era el gerent de l’Igualada HC, i recordava que vam muntar l’Hoquei per Bòsnia... Vam fer de tot i va anar molt bé perquè les entitats ho van muntar i la gent s’ho va sentir seu. Per això ens hem fixat ara en aquell model.

-I ara caldrà fer el mateix.

-El que ha quedat és que la ciutat va protegir aquest col·lectiu. I això és un model... Fixa’t si estem contents, Pep, i particularment ho puc explicar en primera persona, que aquest és el model que expliquem i que volem implantar per a tot Catalunya en aquesta operació de la Creu Roja. És a dir, un model basat, primer, en grups petits. Perquè poden fer un impacte menor en la població i integrar-se més fàcilment. Perquè hem de llegir el moment. Amb tot el que hem parlat abans, el moment d’ara no és el de l’any 92. Ara hi ha molta gent que pateix i no podem fer aquí coses estranyes, perquè se’ns giraria en contra i ho hem d’entendre perfectament. Jo sóc de la Creu Roja de tota la vida -i ho saps- però si a mi em desnonen del meu pis amb la meva família, me’n vaig al carrer, no tinc un pis de lloguer i veig unes persones que arriben aquí i hi entren, m’emprenyo. I ho dic jo, que sóc de la Creu Roja. És lògic i és normal. Per tant, això no ho podem fer. Hem de llegir el moment.

-Per això cal acollir grups petits.

-Sí, un impacte de cinc famílies a Igualada es pot absorbir, però un impacte de tres-centes persones, no. Sobretot en una situació que veiem que és a llarg termini, no per dos mesos.

Il·lustració: Xavier Gabriel

 -Què més vam aprendre d’aquell precedent?

-Aquella vegada també ens vam bolcar molt amb la canalla perquè estigués bé. Ho podem entendre tots els qui tenim fills. Si veus el teu nen feliç, encara que tinguis problemes, se’t rebaixa la pressió. Els nanos anaven contents a l’escola i es relacionaven i jugaven amb els altres nens, en aquest cas de Tous. I això va tranquil·litzar els pares. La millor medecina va ser la canalla. I per això ara també hem encarat molt el programa a estar molt pendents dels infants des del primer dia, que tinguin activitats, que s’incorporin de seguida i que els pares els vegin feliços, perquè està claríssim que això rebaixa les tensions.

-Però aquest cop arribarà molta més gent.

-Sí, estem davant la major operació que ha fet la Creu Roja espanyola en la seva història, perquè estem parlant de milers de persones que haurem d’acollir. Però a Catalunya el nostre disseny és que totes aquestes persones han d’acabar distribuïdes als municipis en petits grups, seguint l’exemple d’Igualada. Això ho podrem fer perquè la Creu Roja està implantada i té locals a gairebé dues-centes poblacions catalanes, on ja estem treballant i col·laborant amb els ajuntaments. És una operació que encara té moltes incerteses, però que ja s’està accelerant; de fet, divendres ja va arribar un primer grup a Madrid.

-De quanta gent estem parlant?

-Pràcticament de divuit mil persones, i crec que al final fins i tot seran més. Nosaltres hem fet una projecció per a Catalunya d’entre tres i cinc mil persones, més o menys, que seran gestionades per diverses entitats.

-I què teniu previst?

-Des de Creu Roja, volem disposar d’uns primers llocs d’acollida inicial, perquè vindran persones de diverses tipologies: homes sols, famílies amb nens, nens sols... Per tant, els haurem de filtrar i també veure com estan de salut sanitària i de salut mental i social. Aquest filtratge ens ha de permetre veure quines són les oportunitats d’inserció. Estem creant una primera xarxa de vint municipis, entre ells Igualada, no cal dir-ho. A Igualada treballarem amb quatre o cinc famílies que es puguin incorporar. I hem de pensar que vénen per quedar-se. La situació als seus països no es veu que es pugui solucionar a curt termini.

-Vénen fugint d’una realitat molt dura.

-Molt. Però, en aquest sentit, hi ha un aspecte positiu, que és que amb aquestes persones, en venir ja amb l’estatut de refugiat aconseguit o sol·licitat i amb la protecció dels estats,  ja podem treballar l’aspecte laboral des del minut zero, perquè podran tenir permís de treball. I això és molt important perquè ja saben que el fet de tenir o no treball és el que al final farà possible que s’integrin.

-Però vindrà gent amb perfils molt diferents.

-És una mica com en l’operació dels Balcans, que també ens van venir gent de tota tipologia: persones que no han estudiat i enginyers. Perquè al final és el buidatge d’una societat per un conflicte bèl·lic. Per tant, si ens ve un enginyer agrícola, doncs és millor que l’enviem a Olot o a Vic que a l’Hospitalet. Cada dia hi ha dues mil persones que s’incorporen a aquesta diàspora humanitària, només per Grècia. Arriben embarcacions cada deu minuts. Una pot anar carregada amb gent amb targetes de crèdit preguntant on es l’hotel i la següent pot ser una barca de joguina amb flotadors de l’ànec Donald amb gent que porta tres dies sense menjar. És tota una societat fugint d’una guerra.

-Però com es lliga amb la situació de crisi que encara patim aquí?

-És evident que la crisi ho complica. Al 92 hi havia molt atur, però la situació era diferent i nosaltres teníem només un grupet de vint persones i vam anar fent, insisteixo que d’una manera una mica inconscient. Ara vénen amb un programa avalat per l’estat i amb unes disponibilitats econòmiques que ens permeten pagar un lloguer social, si convé, mentre aquesta persona o el cap de família com a mínim no la puguem introduir en el circuit de treball. La nostra idea és que puguin fer-ho al més aviat possible i que si no poden tornar al seu país aquí puguin ser ciutadans normalitzats. I vint persones a Igualada podran fer servir els serveis sense que es noti: anar al CAP, a Serveis Socials, els nens a les escoles i als agrupaments escoltes els caps de setmana...

-Ells vénen amb la idea de quedar-se i no tornar mai al seu país?

-Ells volen anar a Alemanya. I la majoria de gent vol tornar. Però els bosnians que van venir aquí també volien tornar a casa al cap d’una setmana. Ells també volen estar al seu país, a casa seva. No és la immigració econòmica dels subsaharians o d’altres zones.

-Però el tracte que rebran també serà diferent.

-Sí, i nosaltres també diem: alerta. Perquè estem fent una discriminació dins del propi col·lectiu. A Catalunya, la majoria de sol·licituds de refugi o d’asil es deneguen per part de l’estat espanyol i aquesta gent queda penjada i passa a ser un immigrant irregular. Per tant, en aquest sentit, les persones que arribin ara seran unes privilegiades, perquè vindran amb un blindatge de l’estat, que ha firmat uns acords amb la UE. I ens preocupa que, en canvi, a la majoria de gent que arriba d’altres llocs, aquest blindatge se’ls denega. I ara hi haurà aquesta discriminació. Per això volem aquesta mateixa protecció per a tots els sol·licitants. I hem d’aprofitar aquesta onada de simpatia i de suport social a favor dels refugiats per recordar que hi ha gent que porta anys aquí i està penjadíssima i en una situació que de vegades es desconeix.

-No sembla senzill.

Estaria bé que els recursos que ara arribaran poguessin arribar també per a aquestes altres persones. I no oblidar que també hi ha moltes famílies que estan aquí passant-ho molt malament. Si donem la sensació que es bolquem només amb aquests refugiats i abandonem, per exemple, aquells altres programes d’inseguretat alimentària, estaríem fent molt malament la feina i faríem molt poc favor a la gent que vindrà. És una situació molt complexa.

-Hi ha el risc de reaccions de rebuig?

-Amb el fenomen dels refugiats ara comencem a veure que, per exemple a Grècia, hi ha un rebuig de la població local. Hi ha accions que no es poden justificar, però hem d’entendre també algunes coses. La gent que viu en aquestes illes gregues viu del turisme, que són tres mesos a l’any, i el que està passant ara els ha destrossat absolutament el seu modus de viure. Si ets una família que tens la teva botigueta o la teva cafeteria a peu de platja, ara te’n vas a la ruïna. I per molt bona persona que siguis o molt bons sentiments que tinguis, estàs, com a mínim, molt enfadat amb el teu estat, perquè no és capaç d’agafar aquestes persones i portar-les fins al continent. Però resulta que l’estat grec està en fallida absoluta. I això s’ha abordar de seguida, perquè després es descontrola.

-Només passa a Grècia?

-També està passant que a Hongria i a algunes altres zones on s’estan produint atacs als centres de refugiats que gestiona la Creu Roja, perquè alguns dels governs actuals d’aquelles zones han pujat al poder amb aquest discurs de la protecció només a les persones autòctones i aquesta gent, que ja està en una situació de pobresa i molt vulnerable, percep que els refugiats són una amenaça. No podem dir simplement que són racistes, sinó que hem d’anar a buscar les causes d’aquest comportament i potser no entendrem algunes reaccions, però sí, com a mínim, algunes coses. Si no llegíssim el que passa ho faríem fatal i crec que tindríem un embolic.

-A Catalunya no ha reeixit el missatge xenòfob.

-A Catalunya, d’entrada, ha estat sempre una terra d’acollida. Som un poble que també hem patit moltes situacions de fugida i de desplaçaments, tant internes com cap a enfora. També tenim una societat civil molt diversa que té moltes ganes d’ajudar i no només en aquest tema. I això ens fa una mica no millors, però sí diferents. I és veritat que a Catalunya quan s’ha intentat provocar aquesta mena d’enfrontaments, en alguns llocs ha tingut un cert èxit, però no ha tingut continuïtat. De tota manera, hem d’estar alerta, perquè hi ha gent que està patint molt. Si jo fos un pare de família que no treballo i el meu fill no troba feina, doncs estaria enfadat, trist i alterat. I seria normal. I insisteixo que això hem de llegir-ho i ser molt curosos amb determinades escenificacions que es puguin fer.

-Catalunya viu ara en aquesta mena de cruïlla en què es barregen aspiracions socials i nacionals. Com ho hem de combinar?

-Evidentment, com a organització, nosaltres estarem on haguem d’estar, on la ciutadania catalana vulgui i farem el què haguem de fer, sempre un pas endarrere de la política. No pot ser de cap altra manera.

Des del meu punt de vista personal, crec que si es vol construir qualsevol cosa i sobretot si és una cosa tan important com és un país, que és el més important que una generació pugui fer a la vida, ha de ser amb unes bases d’igualtat d’oportunitats i d’atenció als més febles. Si no hi ha això, es comença malament. I crec que la majoria dels polítics també ho veu així. Després hi ha la tàctica i l’estratègia, però construir alguna cosa s’ha de fer sempre des d’una base social. No pot quedar per a després. Després què vol dir? Quan? Quan vagi bé? Quan algú vulgui? S’ha de fer des del primer moment, perquè hem de fer una societat justa.

La prioritat ha de ser aquesta: aquests nens i nenes, per exemple, que un cop al dia no poden menjar, que és molt fort i que està passant a Catalunya. La situació és molt greu i hi ha gent que no se’n surt. Això no pot quedar mai enrere.