La cafeteria on quedem és acollidora i agradable. L’única cosa que molesta una mica és, curiosament, la música d’ambient, un xic massa alta per fer l’entrevista. En qualsevol cas, la conversa és distesa. Parlem de cançons, discos i concerts, però també de somnis i projectes. Quan no té la guitarra a les mans, l’Enric Verdaguer es comporta com un noi de vint anys tímid i discret. Demà, quan comparteixi escenari a la Mercè amb Els Pets, Gertrudis i Projecte Mut, el públic el veurà com el que també és: un cantant que s’obre pas gràcies a una veu privilegiada que li permet barrejar harmoniosament diferents estils.

-Amb ganes que arribi el gran dia, suposo

-Si. Serà el primer concert amb banda que fem a Barcelona i farem el repertori del disc. En tinc moltes ganes perquè és un concert gran, hi haurà molta gent. És clar que també fa una mica de respecte, perquè és el primer cop que tocarem per a tanta gent en un escenari obert. Però les ganes hi són i moltes.

-La pregunta és òbvia: quan fa uns anys estaves gravant-te en vídeo a la teva habitació, t’imaginaves que un concert com el de demà podia arribar?

-És que no m’ho plantejava. Ni de conya m’imaginava que passaria tan aviat. Sí que han estat tres anys de feina, però en realitat és poc temps. I jo quan em gravava a la meva habitació o penjava els vídeos és que tampoc no tenia cap pla de futur, ni cap garantia que podria gravar un disc. Quan vam signar el contracte sí que ja vaig veure que toc anava més seriosament i que segurament un dia o un altre acabaria traient el disc, però no sabia de quina manera arribaria.

-I ara que ja ha arribat aquí, ets capaç d’imaginar-te el que queda per venir?

-No ho sé. Sí que tinc molt clar per on voldria anar, però prefereixo no crear-me expectatives i anar aprofitant les oportunitats que vagin sortint. Anar fent a poc a poc, no tinc cap pressa. El que m’agradaria, però molt a llarg termini, seria acabar viatjant per tot el món gràcies a la música. Això és qüestió de somiar. Però potser si un dia no somies que faràs un concert, no passarà.

-De moment, toques bastant de peus a terra.

-Sí, sí. Per estar content i satisfet amb la meva feina encara falten mesos i poder valorar si aquest primer disc ha funcionat bé o no. La feina de creació que hagis fet evidentment pot influir, però l’essencial és la reacció del públic, la resposta de la gent. En realitat, si funciona o no depèn d’això. I no ho saps fins que no ho tens al davant.

-Actuar davant de tanta gent t’agrada tant com crear les teves cançons?

-És un tema que jo aniré interioritzant amb la pràctica. Jo sóc més una persona d’anar al meu aire, d’estar a casa i no m’agraden gaire les multituds. Per això hi va haver un moment en què tenia una incompatibilitat personal, perquè vaig veure que em volia dedicar a la música, però que això implica estar davant de mil ulls i ser una mica el centre d’atenció dalt d’un escenari. Però és una cosa que he anat assumint i que té molt a veure amb la seguretat en un mateix. I, alhora que he anat creixent com a persona, també he anat madurant com a músic i ara ho porto una mica millor. Però tot és qüestió de pràctica, perquè difícil, difícil no és. Es tracta, simplement, de repetir-ho uns quants cops i ja t’hi vas acostumant.

-Aquest caràcter més aviat reservat o introvertit està relacionat amb el títol del disc?

-No pel que fa a la introversió, però sí amb una part de mi. El títol, Moonstruck, significa romàntic, somiador, llunàtic o amb incapacitat d’actuar amb normalitat quan estàs enamorat. Com que una de les meves fonts d’inspiració bàsiques és el tema de l’amor o del desamor, vaig veure que era un títol molt adequat per al disc i que alhora em definia bastant, a part de ser el títol d’una de les cançons del disc, i per això vaig decidir que fos el nom que englobés tot el treball.

-Comences a tocar la guitarra i després a fer versions per imitar els autors que t’agraden fins que un bon dia et decideixes a intentar fer les teves pròpies cançons. És així de senzill o de complicat?

-Sí, en realitat va ser un procés molt natural. No va ser un canvi radical d’un dia per l’altre, sinó que hi va haver un període de temps en què començava a escriure alguna cosa i a gravar-me, però també m’agradava fer versions. Ara prefereixo escriure que no pas fer versions. Però tot va venir perquè vaig trobar un professor de cant que es diu Marc Durandó, arran d’una coincidència a l’escola Akords d’Igualada. I des d’aquell moment, que va ser quan jo tenia quinze o setze anys, l’he anat seguint i vaig venir a fer classes amb ell a Barcelona. Va ser ell qui em va incentivar a escriure cançons i em va encendre l’espurna. Les classes, a part d’educar-te la veu, també estaven una mica enfocades al desenvolupament artístic del projecte de les persones que hi assistíem, i també a la interpretació musical. Després he anat millorant i això m’ha anat absorbint més.

M’he centrat molt més en la part creativa de la música que no pas en les conseqüències que pugui portar

-I has anat fent la teva pròpia evolució.

-Sí. Quan vaig començar tenia referents de gent d’Amèrica que penjaven versions al Youtube , tenien el seu estudi de gravació i vivien pràcticament d’això.  M’atreia i pensava que a mi també m’agradaria arribar a tenir no sé quants milers de visites i a viure de la música. La cosa va començar així, però ha anat evolucionant cap a una altra línia i m’he centrat molt més en la part creativa de la música que no pas en les conseqüències que pugui portar. Prefereixo no pensar-hi. Per a les discogràfiques, des del punt de vista empresarial, sí que és important, però per a mi no. Per això, des d’aquest punt de vista, sí que em deixo portar una mica, sense deixar de ser fidel a mi mateix i fent realment el que m’agrada. Es tracta, una mica, de trobar l’equilibri de les dues parts

-Escrius directament en anglès?

-Sí, la majoria de vegades sí. Tinc alguna cosa en català, però em costa més. En el moment en què em poso amb la guitarra o amb el piano em surt tot en anglès.

-Tens algun mètode fix?

-No, depèn. Sí que hi ha cançons que realment m’han sortit en el moment en què menys m’ho esperava i m’han sortit gairebé d’una tirada. Però en d’altres casos potser m’he passat un, dos o tres mesos treballant una cosa que comença amb una idea, després la deixes, intentes treballar-la i no et surt res, la vas deixant i al cap d’un temps t’hi tornes a posar i aconsegueixes que et surti alguna cosa. No tinc cap manera de treballar concreta. També hi ha el tema de què fas primer, si la lletra o la música. Jo acostumo a fer les dues coses a la vegada, m’agrada més fer-ho així. Si no, faig primer la música i després la lletra. Fer la lletra i després la música només ho he fet un cop i em costa més. De fet, cada artista ho fa de la manera que li va millor i a mi em va millor així, fent les dues coses a la vegada.

-Parlem de l’estil. Al disc hi ha una bona barreja. És que t’adaptes a molts estils o potser encara no has acabat de definir-lo?

-Crec que, per a un primer disc, és bo que hi hagi tanta barreja. Però el cas és que encara em falta acabar d’apuntar cap a on vull anar i ho estem intentant trobar. Ara en els concerts també ja ho anirem veient. És clar que són cançons que he escrit al llarg de tres anys i durant aquests tres anys, que han sigut dels setze o els disset als vint, jo també he canviat molt. Crec que dels vint als vint-i-tres ja no canviaré tant. Segurament per aquest motiu és un disc molt heterogeni.

-Però si hi haguéssim de posar una etiqueta?

-Pop-folk

-I ja s’anirà veient.

-Sí, això mateix.

-D’aquest món de la música en què has començat a entrar hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès especialment.

-Bé, és un món en què tothom es coneix. I per recomanacions de la gent que m’envolta i de l’equip, és un món en què has de respectar a tothom, perquè mai se sap què pot passar més endavant; a banda que a mi mai m’han agradar els mals rotllos. De tota manera, encara no tinc prou experiència per treure’n conclusions. De moment, tot el que m’ha passat ha estat súperbo, no tinc cap dilema ni cap cosa negativa i ja ho aniré veient.

-Inicialment la música era un hobby al marge dels estudis, però potser ara mateix se’t capgira la prioritat. Com t’ho planteges, tot plegat?

-Des que vaig començar a gravar el disc, ja vaig  veure que això anava més seriosament del que em pensava . De moment, estic estudiant comunicació audiovisual i no tinc cap intenció de deixar-ho. De fet, l’any passat, a banda del disc i de la carrera, també vaig començar a estudiar al taller de músics, perquè m’interessa conèixer la part més teòrica de la música, que no la conec gaire. Em pot servir més endavant per tenir més habilitats, més coneixements i poder fer altres coses més fàcilment. Però ho vaig haver de deixar per saturació. I he decidit que primer acabaré la carrera i després em posaré a estudiar música com cal: llenguatge musical, harmonia...

-El teu entorn com està vivint aquesta aventura?

-El que sí he començat a veure en el món musical és que resulta molt important rodejar-te d’un bon equip, de la gent adequada que et doni suport i que realment estigui amb tu. I en això la família i els amics hi tenen molt a veure. I, en el meu cas, la família, tot i que al principi va costar, hem dóna molt de suport, per sort. M’ajuda i no tinc cap mena de problema. I els meus amics també. Tots tenim uns gustos molt diferents i cadascú fa el que li agrada, i ells entenen que si alguna vegada no puc sortir amb ells perquè l’endemà tinc un concert no hi ha cap problema.

-I l’entorn més musical?

-Sí, també hi ha la relació amb els amics de la banda i altres músics que vas coneixent a mesura que et vas introduint en aquest món i és guai. Veus que, al cap i a la fi, la relació que hi ha entre artistes també és important, perquè ara estic amb Sony i amb Música Global, però qui sap què passarà d’aquí a cinc o a vuit anys. Potser ja no hi haurà cap contracte, però la relació que hagis tingut amb l’equip o amb d’altres músics sí que hi continuarà sent i això és l’important.

-Parla’m del disc.

-Són dotze cançons en anglès.

-Que has anat creant durant aquests tres anys...

-Sí, i que parlen bàsicament d’amor i desamor, d’experiències meves i de mi, de coses que tenia dins i que amb la música han sortit.

I el single?

-El single va ser Freaky, que vam escollir perquè ens vam posar d’acord les discogràfiques i jo. Evidentment em deixo guiar per ells, perquè són els professionals i els qui en saben més. I el single és el tema que ha de sonar per les ràdios i és important triar-lo bé. I estic realment content perquè Freaky ha tingut molt d’èxit i molt bona rebuda per part de totes les emissores

-La productora et deixa fer segons el teu criteri o més aviat són ells qui marquen la pauta?

-Músicalment, m’han deixat molta llibertat, total vaja. Per això estic molt satisfet de com està sortint tot. D’entrada, pel fet de signar amb una multinacional, la meva por era precisament això, que em fessin fer coses que jo no volgués o que, pel fet de ser una persona jove, em volguessin modelar i transformar-me com a ells els interessés. Però no ha sigut així. Gens ni mica. M’han deixat total llibertat amb el disc, amb la producció i la gravació i també per als concerts, perquè per a formar la banda m’ho he fet tot jo i no m’han influït en res.

-La carrera musical implica també dedicar-se a la promoció. Com portes aquest tema? Et sents còmode?

-Per a mi la part més xula són els concerts o el procés de crear les cançons. Pel que fa a això de la promoció, aquest és el meu primer disc i jo estic súperemocionat i molt il·lusionat i no em fa cap mena de mandra. Potser sí que d’aquí a deu anys n’acabaré fart, però no ho sé. La part creativa és la que mola en aquest món, però de moment estic còmode amb la promoció. A banda que em serveix una mica per crear l’argument i practicar, perquè a mi em costa molt parlar davant de les càmeres i dels micros; fa dos anys no en tenia ni idea i ara, per a la promoció d’aquest disc, he anat veient una mica què és el que em falta i que és el que porto més bé. I tot això em serveix moltíssim i miro d’aprofitar-ho.

-Una altra conseqüència de la música és la fama, com ho portes això?

-Ara mateix no m’atrau. M’agradaria, en tot cas, trobar aquell punt en què pugui viure bé de la música però sense arribar a ser una celebritat i que t’empaitin tot el dia.

Quan ens acomiadem  el veig marxar carrer avall i confondre’s discretament entre la multitud amb la guitarra penjada al braç. Jo camino fins a la FNAC d’El Triangle perquè m’han vingut ganes de comprar el seu disc, però s’ha esgotat. No en queda ni un!

Moonstruck (versió acústica)