El vaig conèixer fa una pila d’anys a Anoia Ràdio, quan érem tan joves que tot era possible i somiàvem que tot era probable. Llavors ja era discret i eficient, una combinació que li ha permès arribar a dirigir els informatius de l’emissora més escoltada del país. En els prolegòmens, li comento que sempre l’he considerat una persona molt entrevistable i recull l’elogi sense escarafalls. Després, mentre parlem, no intueixo grans titulars; però, en canvi, crec detectar l’ingredient secret del seu èxit: conserva la mateixa il·lusió que quan va començar. Per a ell la ràdio no és una feina, simplement és una passió.

Tot va començar a Anoia Ràdio, als estudis de la Cadena 13 a la Rambla.

Sí, vaig començar a Anoia Ràdio l’any 87, quan estava fent tercer de BUP. Feia molts anys que deia als meus pares que volia ser com aquells senyors que expliquen notícies i un dia la meva mare, suposo que farta i perquè callés d’una vegada, va aprofitar que els meus avis vivien als pisos del Punto Blanco i coneixien el Josep M. Via, que treballava a l’emissora, i li va dir si el nen podia anar un dia a la ràdio. El Via va dir que sí i hi vaig començar a anar per ajudar i fer el que fos. I a partir d’aquí...

Recordes el primer dia?

Jo sóc una persona tirant a tímida. Recordo que vaig arribar i vaig preguntar pel Sr. Via. Em va dir seu aquí i fes això. Vaig fer la feina que em van manar sense interactuar gaire amb la gent. Va ser un dia molt tranquil i molt discret.

En aquella època somiaves arribar a ser algun dia cap d’informatius de la primera emissora de Catalunya?

No. A mi em costa molt –i cada vegada més- fer planificacions a llarg termini. Si ara em preguntes com em veig als 50 anys et diré que no ho sé. D’entrada perquè falten uns quants anys i no sé què pot passar en l’àmbit professional ni personal. No en tinc ni idea. El que sí que recordo és que un dia que vam anar a Barcelona amb els meus pares vam passar per davant de Catalunya Ràdio (llavors no existia RAC1; per tant, no passa res) –somriu-, i a la façana hi havia penjades unes lones amb els quatre o cinc presentadors més coneguts d’aquell moment. Crec que una era la Cóppulo i suposo que també hi devia haver el Cuní. El cas és que vaig dir als meus pares: algun dia seré un d’aquests. Aquelles coses que es diuen, oi. Però pensar exactament que arribaria on sóc ara, no m’ho havia arribat a imaginar mai.

Cap d’informatius és una feina molt intensa, però ara parles ben poc per la radio. No trobes a faltar el micròfon?

No és que parli poc: és que parlo molt poc, realment. I hi ha el pensament que si treballes a la ràdio has de parlar per ràdio. I cada quatre mesos, quan comença una nova etapa de beques, jo aviso els estudiants que és tan important treballar al darrere preparant entrevistes o escrivint les notícies com fer locució. La bona feina que fan els locutors és perquè al darrere tenen tot un equip.

"Trobo a faltar parlar per antena, però és bastant incompatible amb la feina que faig"

Però segur que ho enyores.

Sí que ho trobo a faltar, perquè ho he fet tota la meva vida a la ràdio. Però ara és bastant incompatible amb la feina de gestionar el departament d’informatius i la seva relació amb la resta de l’emissora. No tinc temps ni per preparar un butlletí ni, encara menys, un informatiu. El que sí faig –i m’ho passo molt bé- és doblar talls de veu d’entrevistes a líders polítics o personatges internacionals. I molt de tant en tant quan, per exemple, falta el presentador de l’informatiu del cap de setmana perquè té algun dia de festa, m’és més fàcil posar-m’hi jo que buscar un substitut. Destiroto menys la redacció i, de pas, aprofito per fer antena i anar matant el cuquet de la locució.

"De pressions, n'hi ha, però en l'àmbit dels informatius treballem bastant lliures"

En els temps que corren, un cap d’informatius deu rebre moltes pressions. Com ho portes?

Si he de ser sincer, de pressions n’hi ha, perquè tothom vol que parlis d’ell i que li donis el seu minutet, i es produeix el típic “per què no parleu de nosaltres?” o “per què no ens entrevisteu?”. Però en l’àmbit dels informatius treballem bastant, bastant lliures; expliquem el que hi ha. I si una cosa està bé expliquem que està bé, i si està malament, expliquem que està malament, digui el que digui determinat polític o determinat cap de premsa.

Però els polítics o els caps de premsa sempre es deuen queixar.

Quan es queixen, els diem que expliquem el que ells ens diuen, però que tot està dins d’un determinat context. A més, nosaltres fem informatius, i la informació no consisteix a opinar. Ja hi ha els espais per fer-ho i els opinadors, que valoraran el que els polítics diguin o deixin de dir. Però insisteixo que treballem bastant tranquils.

Sembla evident que t’agrada la feina.

Mira, fa vint-i-sis o vint-i-set anys que em dedico a això i em sembla que no he tingut mai la sensació de llevar-em al matí i dir: buf, he d’anar a treballar! És molta feina, són moltes hores, hi ha setmanes de set dies que s’empalmen amb setmanes de set dies, però la ràdio té alguna cosa que enganxa molt. De tant en tant és necessari fer un break i estar fora una setmana i oblidar-te’n i que no et truqui ningú, però, per sort, no he tingut mai aquesta sensació de treballar per obligació.

Si la ràdio t’enganxa tant et deu donar moltes satisfaccions. Algun record especial?

A RAC1 vaig estar quatre anys fent economia; ho feia bastant des de la redacció i és un àmbit en què és difícil poder tenir declaracions destacades o exclusives. Després vaig passar a fer de guionista a El Món a RAC1, primer amb el Xavier Bosch i després amb el Jordi Basté. El que feia, sobretot, era preparar entrevistes polítiques i disfrutava molt documentant-me sobre què havien dit els dies anteriors el polític entrevistat i els seus rivals. I estic bastant satisfet que tant el Bosch com el Basté normalment aconseguien fer bones entrevistes i treure’n el suc que pretenien.

I de la feina que fas ara?

De l’etapa de cap d’informatius, el que em satisfà més és quan fem grans especials. El primer que vam fer va ser per les ventades del 2009, que van provocar aquell incident a Sant Boi; després han vingut nevades, pluges, incendis... Quan passa algun fet d’aquests és quan tota la ràdio es posa al servei de l’oient per donar-li el màxim d’informació, i bona part d’això passa perquè la redacció d’informatius està escampada per tot arreu i dedicada només a aquella notícia. El 9N, per exemple, vam fer divuit hores seguides sense parar.

Són maratons informatives.

Sí. I, si ho escoltes per antena, et sona igual d’intens a les 3 de la tarda que a les 7 del matí. Quan ho estàs fent és difícil valorar-ho, però quan arribes a casa és quan t’adones que has participat en una cosa històrica.

T’agrada reescoltar programes que has fet i que no has pogut assaborir en directe?

Sí, sobretot reescoltar moments concrets, que la gent et diu que hem estat molt bé i tens ganes de saber exactament com ha quedat. I hi ha moments que t’emocionen. Quan els escoltes dius: ostres, ha quedat superbé això!

"Amb la ràdio pots transmetre molts sentiments, et pot arribar molt endins"

Abans deien que els escrits quedaven i les paraules volaven, però ara les paraules no se les endú el vent.

Exacte. La paraula ara no vola. La majoria de la gent que escolta la ràdio al mateix temps està fent alguna altra cosa i potser no hi para tota l’atenció. En canvi, el diari el tens a casa i el tens escrit, el pots consultar i és diferent, però amb la ràdio pots transmetre molts sentiments, et pot arribar molt endins. Jo escolto el davantal del Jordi a les 8 del matí i n’ha fet algun que fins i tot et fa caure alguna llàgrima d’emoció per la intensitat amb què t’arriba.

L’avantatge és que ara pots escoltar el davantal del matí a qualsevol hora del dia.

Sí, ara és molt fàcil. Hi ha molta gent que l’escolta a la tarda a través de Twitter. És molt pràctic, perquè potser no t’escoltes tota una entrevista, però sí el fragment més destacat o el moment de la tertúlia en què hi hagut una enganxada polèmica.

Això no canvia: la polèmica sempre ven.

Cada vegada més. A la tele també vas fent zàping i potser et quedes on hi ha crits. Costa molt, ara, trobar converses i tertúlies molt lineals. I aquesta és la tendència. Nosaltres tenim dades del seguiment per internet i, fent les comparatives, en el que portem d’any estem petant el de l’any anterior. És bestial la quantitat de gent que escolta la ràdio a través del mòbil o del es tauletes o de l’ordinador. I els moments punta, com la tertúlia del dilluns al matí amb la Rahola, el Sardà, el Carol i el López Alegre, són brutals.

"La fi dels radicalismes seria una notícia que m’agradaria molt poder donar"

Amb quina notícia t’agradaria obrir l’informatiu dilluns?

M’agradaria una cosa molt difícil. És una utopia poder donar aquesta notícia, que seria tenir la certesa que no es tornarà a repetir el que hem vist fa uns dies a París. En canvi, és més probable que passi alguna cosa similar en una altra ciutat. És preocupant, perquè tots els experts internacionals que hem entrevistat coincideixen que veurem repetides accions més o menys similars. Però la fi dels radicalismes seria una notícia que m’agradaria molt poder donar.

Treballes en l’emissora més escoltada del país. Quina és la clau de l’èxit?

Jo crec que la clau de l’èxit és que nosaltres treballem en una sola planta i allà ens veiem tots i tot el dia. És a dir, anem al lavabo i ens trobem un redactor del departament que sigui amb el presentador de no sé què. I algú del carrer dirà: ostres, t’estàs rentant les mans a costat de tal. Sí, perquè resulta que és una personal normal i corrent i també es renta les mans; i ens parlem de tu i ens abracem, si cal. Com que l’espai és petit, tot això és molt fàcil i fas cafès i sopars i quedes per dinar. Literalment, som companys de feina. Durant l’any passat no hi va haver ni un sol programa en què els d’informatius no haguéssim d’entrar algun dia i dir que havíem de tallar-lo perquè estava passant alguna cosa. I no passa res i és molt fàcil de fer en aquest ambient. És la nostra virtut.

Potser també us ajuda el context polític. L’independentisme està de moda i també jugueu aquesta carta...

Som independentistes, sobiranistes, a favor del procés? Sí. Ara i en aquest context, sí. Però des de bon començament el nostre llibre d’estil ens diu que quan parlem del president, a seques, és el president de Catalunya. I quan parlem del país, és Catalunya; si parlem de qualsevol cosa sense posar-hi un adjectiu al darrere, són els nostres, els que hi ha aquí, a Catalunya. Això passa ara, però al 2000, quan parlàvem del Jordi Pujol; al 2004, del Pasqual Maragall, i al 2007 del José Montilla, també parlàvem del president, a seques, i eren el president del país.

Però ara el gran tema és el procés.

Ara l’entorn social és el que és i la gent demana informació sobre aquest tema. Però si tu analitzes els tertulians que tenim, al matí, a la nit i al cap de setmana, veuràs que hi ha gent de dretes i gent d’esquerres; gent a favor del procés sobiranista i gent en contra. I la línia editorial sí que ens porta a parlar molt d’aquest tema, però en un context que ja ens venia marcat des del començament, perquè les bases del llibre d’estil ja eren aquestes.

Sobta, tenint en compte que parlem d’una emissora del Grup Godó. La Vanguardia no segueix precisament la mateixa línia.

Aquí ho tenim molt proper i sobta que al Grup Godó, que és grup de comunicació més important de Catalunya i un dels primers d’Espanya, el seu vaixell insígnia, que porta més de 130 anys, tingui una línia, i la ràdio, que és molt més nova, tingui aquesta altra línia. Però són models de negoci diferents dins d’un mateix grup. Si et pares a mirar grups de comunicació mundial, al grup Murdoch, News Corporation, trobem Sky News, que és de dretes, i la Fox, que és molt més agressiva. I si vas pujant els escalafons de cada un dels dos mitjans, a sobre de tot i ha un mateix senyor, també.

I això és coherent?

Mirant des de fora, aquesta és la riquesa que té un grup; no tot el vaixell va cap al mateix costat. Tenim diferents parts que van cap aquí o cap allà, cobrint tot l’espectre, i La Vanguardia és un model d’èxit que funciona i RAC1 és un model d’èxit que funciona. Són unitats interrelacionades però diferents. No tot ha de tenir la mateixa línia editorial.

Alguna cosa semblant passa amb les teles espanyoles.

Exacte. Tens Antena 3, que escora més cap a la dreta i La Sexta, que se’n va més cap a l’esquerra. Són dos models diferents i les dues estan funcionant. Si tu canvies la línia d’un mitjà perquè s’adigui més a la línia general del grup et pots carregar un model de negoci que funciona i que et dóna diners. No hi veig el sentit a canviar. I encara menys si funcionen i si, a més, conviuen bé.

"m’agradaria molt, molt, molt ser corresponsal internacional. I la primera ciutat on et diria que m’agradaria fer-ne és Londres"

Malgrat que et costi fer previsions, com et veus d’aquí uns quants anys?

Mira, et diré una cosa que tothom qui em coneix ja sap i, per tant, no és cap sorpresa. Jo suposo que algun dia s’acabarà això de ser cap d’informatius. I si em planteges què voldré fer llavors, de vegades dic: una opció que estaria bé, durant un temps, seria treballar amb un ritme molt més baix d’intensitat i de responsabilitat; arribar, treballar, marxar i no haver de pensar en res més, potser perquè el nivell de dedicació i d’implicació ara és molt bèstia.

Però...

Però també m’agradaria molt, molt, molt ser corresponsal internacional. I la primera ciutat on et diria que m’agradaria fer-ne és Londres. Però, vaja, hi ha moltes altres ciutats. Estaria molt bé una etapa de corresponsal internacional.

Acabem tornant als orígens. Segueixes l’actualitat igualadina?

La segueixo, tot i no viure aquí. Primer per una cosa tan senzilla com el que m’expliquen el meu germà i la meva cunyada o els meus amics. I després, també, perquè entre els quatre diaris que cada matí m’obligo a llegir a la ràdio hi ha el Regió7. Evidentment, em miro la portada, però vaig passant les pàgines ràpidament fins que arribo a la d’Igualada-Anoia. La Vanguardia digital també té una pestanya amb notícies d’Igualada i intento saber més o menys què passa aquí i llavors, en la mesura que és possible, explicar-ho a la redacció i intentar que també en parli. No es tracta que igualadanitzem la informació, però de vegades passen coses molt bones aquí i t’agrada que tinguin ressò.

No desconnectes, vaja.

Visc a Barcelona, però jo sóc d’aquí i tinc la família i amics molt importants a Igualada i sempre hi ha aquest lligam. I quan véns cap aquí i surts amb el cotxe per la Diagonal i deixes Barcelona enrere és com si deixessis una part molt important de pressió allà i véns a la, entre cometes, calma.