La primera vegada que el vaig sentir parlar va ser en una hispano igualadina. Es va asseure al costat de la Flora Sanabra, en aquell moment diputada al Parlament, i li va fer una conferència sobre campanes de durada del trajecte, una hora de rellotge. Em vaig jurar que no oblidaria el personatge. Li vaig perdre la pista i, cap al 2009 quan jo estava treballant com a gerent de l'Ateneu Igualadí, em va venir a veure per parlar-me de la FESTHI. Ho vaig tenir claríssim: l'Ateneu li havia d'obrir les portes de bat a bat i així ho vaig explicar a la Junta, i ho van aprovar.

En Daniel Vilarrúbias agafa experiència i en va aprenent. S'amanseix en les formes i es va guanyant el respecte de molts. Llicenciat en història de l'art per la UB i en violí a l'Esmuc, treballa com a arxiver a l'Arxiu Comarcal del Pla de l'Urgell. Se'l coneix per ser un dels impulsors de la recuperació per la Festa Major de la processó en honor del patró d'Igualada, Sant Bartomeu, després de 80 anys sense fer-se. També per haver ajudat a recuperar el Ball de Sant Miquel i els Diables, el de Cercolets, de Pastorets, de Bastons, i altres tradicions que prèviament documenta amb hores d'estudi, llibres, articles i conferències. Suplica que consti que la feina no la fa sol, sinó que és tota la gent que forma part de l'equip de la FESTHI (Federació del Seguici Tradicional i Històric d'Igualada), la que està fent possible que la Festa Major canvïi de paradigma festiu, tal i com ell s'hi refereix. És conscient que el seu discurs a vegades pot resultar incòmode o fins i tot molest, i s'esforça a fer servir un llenguatge col·loquial i alguna paraula malsonant, per expressar el seu coneixement rigorós.

Tot el que ven ho documenta; pot semblar que és dels que guanya perquè esgota i a vegades surt més a compte donar-li la raó. Però potser guanya perquè la voluntat, el treball i la generositat tenen sempre la seva recompensa. I més quan tot és des del l'altruïsme, i el compromís amb un mateix.

Vol aportar alguna cosa a la ciutat on ha nascut. Se'n vol sentir orgullós i el satisfà que els del seu costat se'n sentin. Com diu un amic seu, és un ITV (igualadí de tota la vida), malgrat que ell i el seu germà són la primera generació familiar nascuda pròpiament a Igualada. S'afanya a demostrar l'empremta anoienca dels progenitors: “vilanovins dels de fa tres- cents anys, provinents de Maians al segle XV i d'Òdena als segles XIII i XIV” i per part materna de Tous, almenys també des del segle XIV: anoiencs fins al moll de l’os”.

Té aquest punt de freak il·luminat. I sé que aquesta frase la voldrà debatre, fins i tot potser em renyarà rient. Li agrada la broma. I explica que algun col·lega i company dels balls de la Festa Major, després d'haver ballat davant de Sant Bartomeu,  fent ziga-zagues pel carrer ha bramat: “Sant Bartomeu era trabolo”. I ha rigut de gust. La qüestió, diu, és que se'n parli. I del Sant mica a mica se'n parla, però d'en Daniel, de moment, més.

 

La definició estructural de Festa Major és renovació anual del vot comunitari d'una població envers el seu patró.

 

Creus que els igualadins acabarem entenent que la Festa Major es fa en honor a Sant Bartomeu i que la cercavila ha d'estar presidida per la seva imatge? 

Crec que sí. Sinó des de la FESTHI no s'hauria intentat. Hi ha gent absolutament agnòstica i atea que ho ha entés perquè..., anava a dir gràcies a Déu (riu, i de seguida afegeix), gràcies a la vida o a la pròpia festa, Sant Bartomeu és un prisma de moltes cares i es pot mirar des de molts punt de vista diferents i sempre reflecteix alguna llum, sempre retorna alguna cosa. La ciutat ho acabarà entenent, costarà més o menys però ho entendrà.

De fet, per a mi, la definició estructural de Festa Major és renovació anual del vot comunitari d'una població envers el seu patró.

Per què es fa patró de la ciutat Sant Bartomeu?

No puc respondre categòricament. El primer pregó que tenim conservat de la Festa Major és de 1374, i al de 1388 s'anomenen el Sant i la paraula “festa major”. Tinc la teoria que el fan patró de la vila perquè el Consell de la Vila es reunia sovint a la capella que hi havia annexa a l'antic hospital, i invocaven la protecció de Sant Bartomeu perquè era el Sant al qual estava dedicada. Vaig escriure tot això en un article el 2011 a la Revista d'Igualada.

(L'article d'en Daniel, publicat al número 38, també recull la llegenda de l'origen de la devoció del Sant, que explica Magí Puig. La llegenda diu que en una croada al S. XIII per a la reconquesta de Terra Santa, un igualadí que hi participava va fer un amic, un jueu convers que va acabar venint a viure a Igualada. Aquest cristià oriental era assaonador i va ensenyar les tècniques de treball palestines als blanquers d'Igualada i no només això, sinó que també va introduir a Igualada la devoció a Sant Bartomeu, que a l'Orient Mitjà era venerat com a patró de l'ofici dels blanquers perquè per martiritzar-lo li van arrencar la pell.)

 

Molta part de la tradició de la festa que estàs documentant té una relació directa amb la tradició religiosa. Fins a quin punt la teva implicació religiosa pesa o molesta? 

Molesta a mi o molesta als altres? Jo he crescut a l'entorn de la parròquia de Santa Maria, és on em van batejar. No hi vaig poder fer la comunió per una qüestió de calendari. Espero, si mai em caso, que serà el lloc on ho faré, i si tot va com es preveu, i no me'n vaig a viure lluny, serà on m'enterraran.

Jo he mamat una dosi de religiositat que es pot considerar normal en una família d'Igualada. Vaig anar als escolapis. A casa meva eren creients, però no és una família gens rígida. Anaven a missa un cop a la setmana, com fa vint anys feia mitja ciutat.

Mantenir els eixos que originen les festes ajuda a no perdre el nord i que no trontolli la percepció per part dels actors de la mateixa festa (actors, consumidors, protagonistes i no protagonistes), d'allò què s'està fent i per què s'està fent. Si tu no saps per què estàs fent una cosa arriba un dia que t'ho preguntes i, en no trobar resposta, deixes de fer-ho o ho fas com et dóna la gana a tu.

 

A mi se m'ha retret sempre, més que el fet d'apostar per un model festiu concret, la vehemència amb la qual parlo a vegades. Però és perquè sento que aixafo molt segur

 

 Quina resposta t'has trobat per part dels diferents governs de la ciutat?

No és tan una qüestió de color polític com de visió del polític de torn. A l'alcalde Aymamí el tema dels sants no li interessava, però si llegiu els pòrtics del programa de Festa Major del 1999 i el de 2007 no tenen res a veure. La paraula Sant Bartomeu al 99 no surt, però després sí que apareix.

A mi se m'ha retret sempre, més que el fet d'apostar per un model festiu concret, la vehemència amb la qual parlo a vegades. Però és perquè sento que aixafo molt segur, i aixafo molt segur perquè crec que vaig ben assessorat.

Una cosa molt important per treballar el tema de la festa Major d'Igualada ha estat el suport directe o indirecte de molta gent de fora. Quan aquest projecte encara tenia una certa hostilitat per part del govern municipal, l'apadrinament i companyia d'altres balls d'altres ciutats va ser fonamental. Tenir el suport de persones com en Jan Grau, en Salvador Palomar, o l' Angel Vallverdú, i d'altres ens ha donat seguretat.

 A tu et van voler frenar?

A mi no m'ha frenat ningú, si de cas al projecte que volíem tirar endavant. Hi va haver un regidor/-a que em va dir: “Daniel, no traurem a passeig  Sant Bartomeu”. I al cap d'un temps, en una conferència que jo estava donant, el mateix regidor des del públic, mentre jo parlava, amb gests insistia. Aquell dia se'm van inflar. No vaig poder més i al final de la conferència li vaig anar a dir “ja veurem si sortirà o no sortirà, el que està clar és que com a polític/-a, tu passaràs i els símbols romandran”. Encara no estàvem parlant ni de fer la rèplica de la imatge. Això potser va passar uns quants anys abans.

Quina va ser la resposta quan vau impulsar la rèplica de la imatge de Sant Bartomeu?

Vaig trobar oposició on menys l'esperava i també bones aportacions i molt bona predisposició on menys ho esparava.

L'oposició la vas trobar a l'Església?

Aquest va ser un dels llocs on no m'ho esperava.

Per què?

No ho sé. Pregunteu-ho a l'església això.

 Què vol dir passejar el Sant?

Teològicament parlant, treure un sant en processó vol dir que efectues una benedicció pels llocs on passa. No estem parlant d'un “ninot” que no sabem qui era. Venerem la figura d'un personatge que va existir. Un personatge cabdal i que té l'elogi de Crist mateix. I és a través de Crist mateix que es beneeix la ciutat, a través de la figura de l'apòstol, perquè és Crist qui l'ha santificat, ja que el Sant hi està unit com a tal. I al seu moment l'Església universal va decidir que fos un intercessor, un model i una ajuda per apropar-nos a la divinitat.

 

No és un tema de fe sinó d'identitat i de fidelitat amb nosaltres mateixos i la nostra història.

 

I per a la gent que no és creient què vol dir passejar el Sant?

Per a  la gent que no és creient el que estem fent en una processó és repetir un ritus. Allò que necessitem per marcar moments importants en el transcurs de les nostres vides i del calendari festiu. Es fa la renovació d'un vot de poble antic, Sant Bartomeu fa més de 600 anys que és el patró d'Igualada! i que té sentit per a una part important de la població, i que per això sol ja val la pena que se segueixi fent.

No és un tema de fe sinó d'identitat i de fidelitat amb nosaltres mateixos i la nostra història.

 El 24 d'agost de 2012 quan es va aixecar el Tabernacle la gent va aplaudir.

Sí, va ser en Carles M. Balsells qui m'ho va fer veure l'endemà, jo no retenia aquell moment al cervell de xocat com estava. Va ser un gest espontani, però no tant per un fervor religiós sinó perquè els allí presents eren conscients que es tornava a fer una cosa que s'havia fet durant 500 anys i que en portava 80 que no es feia. La gent va ser conscient que aquell era un moment històric.

 

Si alguna cosa m'ha ensenyat la FESTHI és a claudicar.

 

Demanes que quedi clar que la recuperació de tot aquest patrimoni s'està fent des de la FESTHI, però a tu t'agrada portar la veu cantant.

No és cert. Si alguna cosa m'ha ensenyat la FESTHI és a claudicar. Jo em vaig trobar que volia seguir fent de president perquè encara tenia coses a fer, a dir, a planejar i a dirigir. El projecte de FESTHI s'havia identificat molt amb  la meva cara i això no era bo; la Junta em va obligar a plegar. I els ho agraïré tota la vida. I no sempre és fàcil per a algú que té 32 o 33 anys de rendir-se davant de gent de 20. I a més a més, descobrir que ho poden fer tan bé o millor que tu. És fotut això eh! Però va ser així. I descobreixes que pots girar la truita i que això no és una catàstrofe, sinó una sort! Descobrir que el que continua ho fa millor que tu és fantàstic! Vol dir que van ben ensenyats. M'ho va expressar així en Lluís Ardèvol fa uns dies. I vaig pensar que era el millor elogi que em podien dir. Deixar de ser imprescindible dins d'una organització és el millor que et pot passar. Hi ha gent que és feliç sent crítica. Jo volia ser útil, però no imprescindible.

Creus que continuarà la FESTHI? 

Sí, rotundament. Demà em pot caure una torreta al cap, em puc matar per la carretera i no passaria res.

 Els qui formen part de la FESTHI són molt joves, com els vas enredar?

Es van enredar sols! L'un em va acompanyar a Vilafranca a un curs de música tradicional i allà va veure coses; d'altres es van assabentar que estàvem engegant un ball de bastons i es van interessar, un altre quan vam engegar el Ball de Pastorets, d'altres amb el de Cercolets. Al 2008 vam pujar a veure el Sant Bartomeu de plata. I vint minuts amb mi davant d'aquell Sant Bartomeu de plata poden ajudar; això ho sé perquè m'ho han dit.

 Són gent religiosa?

No. vaja, no ho crec pas.

Creients? 

Això ja els ho hauríem de preguntar a ells. Jo no ho pregunto mai això. Hi ha molta gent que diu que no és creient per quedar bé. Ara és moda ser ateu o agnòstic. Hem de distingir de la persona que és una pica-pits de la persona que té una fe però no la vol exterioritzar, de la persona que té poca fe però en canvi en vol exterioritzar molta perquè li convé, de la persona que no en té ni gota però ha entès que això és un ritus i un vot de poble i vol apostar per això, de la persona que va començar sense creure un borrall i ara gràcies a això, perque això té una vessant pastoral, ara creu una mica, de les persones que no són gens de missa però que Sant Bartomeu no els el toquis...hi ha de tot.

Jo he vist gent atea recalcitrant que no en volien sentir ni parlar i després els he vist formant part d'un ball i culminar una figura davant de Sant Bartomeu i venir l'endemà i dir-me “escolta... he d'admetre que... no sé com dir-t'ho però, que ahir davant de Sant Bartomeu em vaig emocionar.” El Sant com a símbol, canalitza i focalitza com cap altra cosa moments d'eufòria o de vivències festives com aquests.

 Però potser si fos una pedra també passaria.

Si fos una pedra li podríem atribuir qualitats totèmiques, però per als igualadins no tindria el pes històric que té Sant Bartomeu.També hi ha pedres amb aquest sentit, com les del Sant Sepulcre o la pedra de Scone, a Westminster. Sinó, per què la van segrestar un grup de nacionalistes escocesos el 1950?

A la que es dóta d'atributs simbòlics i identitaris un objecte, aquest pot convertir-se en totèmic, però com a mínim esdevé simbòlic. És el col·lectiu el que li dóna aquesta força; per tant, aquell element totèmic no seria res sense el col·lectiu. La sort és que el col·lectiu descobreixi algun dia que tampoc seria res sense aquell símbol.

 

El que a mi realment em satisfà és que Igualada se senti orgullosa de ser Igualada.

 

A tu et satisfà que la gent tingui aquest sentiment finalment?

I tant! No solament perquè en aquest món hi hem vingut a emocionar-nos, sinó també perquè el que a mi realment em satisfà és que Igualada se senti orgullosa de ser Igualada. Però vull que, en l'aspecte que jo investigo, ho faci amb classe i amb coneixement de causa, no com un babau que és feliç essent ignorant.

 Però aquesta persona que et comenta que s'ha emocionat davant de Sant Bartomeu, no t'està dient em sento orgullós de ser igualadí.

Sí sí! M'està dient exactament això! El què passa és que m'ho està dient amb unes altres paraules.

 Crec que hi ha gent que discreparà aquí.

Doncs fem una taula rodona i debatem-ho. De fet, ja la vam fer el 2012.

 Hahaha!!

Quan algú et diu que se sent orgullós de la festa de Reis, no t'està dient que se sent orgullós de ser igualadí? Doncs amb Sant Bartomeu passa -o hauria de passar- el mateix. És, com va dir un amic meu bergadà parlant de la Patum “la força d'un poble que sap el seu passat -o l'hauria de saber- i un futur que Déu dirà” o, si voleu, que ja es veurà.

 

 El sant ha de ser una figura integradora i ha d'integrar creients i no creients que per això és el patró d'Igualada. No és el patró dels igualadins creients; és el patró de tots els igualadins.

 

Amb tot això de Sant Bartomeu, hi ha una intenció evangelitzadora?

No. A la gent no se la pot enganyar, com deia el Nuñez. Això no és anar de missioner, amb perdó. Si la gent hagués ensumat que la FESTHI anava amb un esperit evangelitzador, ens l'haurien fotut per barret, aquest acte. No podíem vendre aquest discurs però és que tampoc volia ser aquest ,el discurs. Amb això no convencíem a ningú. Hi ha hagut gent que volia anar per aquí, però hem vetllat perquè tampoc anés solament per aquí

El sant ha de ser una figura integradora i ha d'integrar creients i no creients que per això és el patró d'Igualada. No és el patró dels igualadins creients; és el patró de tots els igualadins.

 

Els capellans n'han fet de grosses, però sempre els toca el rebre, també...

 

La conversa ens porta a recordar quan es feia el transport de la Capelleta de la Sagrada Família d'una casa a l'altra. Es va acabant tot això?

Ostres no ho sé. Fa de molt mal dir. Les religions si no existissin s'haurien d'inventar. Fixa't que quan traiem el catolicisme de circulació aviat hi fotem una altra cosa. Si ara fas unes conferències sobre espiritualitat cristiana, a no ser que et vingui la Forcades o el Francesc Torralba, ho tens molt fotut per omplir, en canvi fas una meditació budista a la Plaça de l'Ajuntament i la gent no tindrà cap mena de vergonya. Funcionem per modes, i la veritat és que em fa una mica tristesa. No perquè això sigui un despit al cristianisme sinó perquè em fa ràbia que funcionem com un banc de sardines. Els capellans n'han fet de grosses, però sempre els toca el rebre, també...

 Una definició de festa?

Espai temps excepcional. Però com diu el meu mestre Vallverdú, aleshores un atemptat terrorista també podria ser això. M'agrada més la definició que fa Josep Martí antropòleg del CSIC: “Acte col·lectiu que, caracteritzat per les constants de sociabililitat, participació, ritualitat i l'anul·lació temporal i simbòlica de l'ordre, posseeix trets d'excepcionalitat, pressuposa el gaudi i es celebra en honor d'algú, alguna cosa o d'un esdeveniment concret.” Per tant, hi hem afegit el valor de l'exaltació. La Festhi a més, intenta posar-hi valor històric i cultural, i és que, a Igualada ,li convé molt enfortir-se patrimonialment. I en la Festa hi ha una veritable mina.

 

La festa és budells, sociabilitat, allò que ens fa trempar, que ens fa sentir membres d'un col·lectiu i que ens vincula com a comunitat.

 

 Una altra definició de festa deixant a banda el coneixement teòric que tens sobre el tema?

La festa és budells, sociabilitat, allò que ens fa trempar, que ens fa sentir membres d'un col·lectiu i que ens vincula com a comunitat. Però la funció de la festa ha canviat al llarg de la història, eh...

 Els ciutadans hauríem de conèixer millor la festa?

Sens dubte. Antigament les necessitaven per esbargir-se cinc dies l'any, que els dissabtes també es treballava. Avui en dia és una altra cosa, la cultura de l'oci està molt arrelada i això és bo perquè ens oxigena la ment, ens humanitza i crea un consum cultural, que d'altra banda no hi seria. Però al mateix temps, diria que la globalització ens està igualant en el sentit pejoratiu del terme.

 

No hi ha res més perillós per a una persona que trobar-se en un món on sempre et sentis com al metro de Nova York i on sempre siguem una formiga més dins un formiguer.

 

 Un dels grans temes que hi ha sobre la taula, a causa de la globalització, és la crisi d'identitat.

Sí, la festa és un mirall de la societat. Si hi ha crisi d'identitat la Festa se'n ressent, en aquest aspecte. Aquesta igualtat que estem assolint a nivell planetari fa que puguem perdre part de la identitat pel camí i això és perillosíssim. No hi ha res més perillós per a una persona que trobar-se en un món on sempre et sentis com al metro de Nova York i on sempre siguem una formiga més dins un formiguer.

 Per què estàs tan implicat amb la festa? Per tradició familiar?

Arriba un moment que no distingeixes allò que has mamat a casa d'allò on tu mateix t'has posat. Recordo la mare a casa que preparava el dinar de Festa Major i em deia “deixa’m fer el dinar, per què no vas a la Plaça a veure els castells?”. Però el meu primer flaix, no va venir del si del pare i la mare sinó del meu germà i la música. Quan tenia 13 anys vaig entrar dins el cercle de músics semi professionals igualadins. Igualada tenia una bona escola de música i cada any s'anava a Vilafranca per Sant Fèlix a acompanyar els goigs. Vaig anar a substituir un músic i aquella vivència va ser un impacte. Parlo de l'agost de 1992.

Allà vaig veure per primera vegada una església plena amb un fervor que no era “de missa”, no era el fervor d'una eucaristia viscuda, no era el fervor que pots trobar a Poblet quan ordenen un monjo, era un fervor diferent. Ens escapàvem per anar a veure el moment que feien l'Entrada del sant dins l'església. La resta de companys músics t'ho deien, això ho has de veure, no t'ho pots perdre. Alehores amb el violí m’escapava fins a la porta i veia l’Entrada de Sant Fèlix. Allò em va marcar molt.

Més tard vaig tocar uns anys amb els Ministrers de la Ciutat, acompanyàvem l'Àliga de Barcelona. Amb aquesta formació també vaig tocar a Reus. I pel meu compte he acabat tocant també a Tarragona, Torredembarra, Valls i Vilafranca.

Només coneixia Vilaranca i em va semblar que allò era un oasi, un bolet, però no. Hi havia Tarragona també, amb les Festes de Santa Tecla. Al costat de l’amic Jordi Guàrdia, que em va fer de guia tot un dia, se'm va obrir un món. Vaig pensar que realment això de la Festa era molt interessant. I va ser posar-me en el tema festiu i dir “ostres a Igualada estem parlant del mateix. Els patrons festius d'Igualada es mouen en el mateix! I per què no tenim això? Un espai-temps a l'agost que vibri i s'emocioni d'aquesta manera?” I va ser a partir d'aquí que vaig començar a tibar fils.

Tenia remenats documents als Arxius Muncipal i Parroquial per altres temes, jo estudiava les campanes. Tinc una carpeta immensa de fotocòpies que parlen del tema de les campanes a Igualada, i de coses de música, però havia anat trobant documentació relacionada amb la Festa. Un dia prens una nota, un altre dia una altra i arran d'això va començar el treball per fer el disc de les músiques de festa del 2008. Va coincidir amb el moment que mossèn Mundó va dinamitzar l'espai d'orfebreria de Santa Maria i em vaig trobar un Sant Bartomeu de plata de morros. I a l'arxiu fotografic vaig trobar documentació que mostrava que aquest sant sortia en processó i vaig adonar-me que el model festiu d'Igualada era el mateix del d'aquestes festes que m'havien impressionat tant: Tarragona, Vilafranca, Sitges, Vilanova i la Geltrú, l'Arboç...

 I t'hi has apassionat.

M'hi he apassionat tant perquè hi he trobat una parcel·la. Un lloc. Un forat. Un projecte a fer. Molta gent als divuit o vint anys es planteja: “Què puc aportar jo a la ciutat?” Doncs a mi em va passar que vaig sentir que podia ser útil aquí. I m'hi vaig posar. I no he parat. Si parava, em moriria. Espero parar algun dia, però de moment no. I tinc moltes coses a fer, tinc moltes idees i aquesta és la meva militància amb Igualada.

 Que t'ha portat algun problema.

Sí, però t'he de dir que hi tornaria, salvant unes petites diferències. Una persona em va dir que a mi m'havien fallat les formes. I li vaig donar la raó. Però al cap d'un temps li vaig dir: has de reconèixer que Igualada necessitava una sacsejada, un parell d'hòsties i va dir, no ho sé, no ho sé. Al cap d'un any va venir a escoltar una conferència que donava i se'm va acostar i em va donar la raó amb allò del parell d'hòsties, em va dir que si no hagués estat per aquell moment potser la ciutat no hauria reaccionat.

 

 

Quina dedicació fas a l'estudi de la festa?

Unes dues hores al dia.

 Tota aquesta dedicació no està renumerada, no?

No. Tant de bo pogués cobrar-la. Tant de bo em pogués dedicar vuit hores diàries a això. Però és igual; cobrar no és el que més m'interessa. Ara l'ajuntament i la ciutat s'escolten bastant a la FESTHI. Prefereixo seguir així que no pas obtenir cap remuneració de tot aquest treball.

 

No hi ha persona humana que no tingui un punt vanitat personal. No ens enganyarem

 

 T'agradaria que se't reconegués?

No hi ha persona humana que no tingui un punt vanitat personal. No ens enganyarem. Però ho faig per mi, no només per la ciutat. A mi m'omple fer això. Hi ha un component egoista, tothom qui va a un menjador social a ajudar, en el fons ho fa perquè se sent millor fent-ho. Tot gest altruista en el fons té una contraprestació bona cap a la pròpia persona i és aquest retorn el que et droga.

Ara m'he bolcat molt a fer d'historiador de la festa, em surt de dins. No sabria fer altra cosa. La meva visió és molt pessimista i penso que hi ha coses que no s'entén el perquè es fan i corren el perill de desaparèixer, i em sembla urgent documentar coses que corren aquest perill.

 

  

 

 Però a més a més fas esport (nedes, corres, practiques escalada), toques el violí, col·lecciones flabiols, cantes al Cor d'Homes d'Igualada, vas a moltes de les festes que se celebren a Catalunya, compres llibres antics, mascles de tronada... En David Bagué t'està fent un violí... També tens parella?

No. No he trobat la persona que estigui disposada a aguantar-me (riu). Estaria disposat a renunciar a moltes coses per la parella però si aquesta m'obligués a renunciar-hi d'una manera massa radical és que tampoc m'estimaria gaire.

 Fer de violinista és un plaer?

Sí.

 Havia de ser una professió?

Sí. Vaig veure que costava molt i que no m'acabava d'agradar la idea de ser esclau d'un director. O feia classes o acabava sent una abella obrera amb un cretí a davant que anava movent les mans i això no és que fos una amargura però era molt poc creatiu, acabaves no fent una activitat artística. Per ser un bon professional t'has de posar a mercè del que vol el director i no hi acabo de combregar massa. Toco allà on puc fer aportacions. Ara puc considerar que formo part de la plantilla de grupets com Brevis et Solemnis, que dirigeix en Pep Mindan. Ell sí que sento que em deixa fer, em deixa proposar, no em lliga curt, i sento que mentre no entrem en contradicció... però també aquí he après a cedir, eh...

 Quin és el secret de poder fer tantes coses?

Tenir-ne ganes. I creure que saps com fer-les. I no tenir mandra. Hi ha coses que em fan molta mandra, però aquestes no. Però estic moltes estones sense fer res. Suposo que és aleshores quan el cap barrina i un ni se n’adona. Si una cosa t'agrada de veritat el cap treballa. La feina que faig no és la somniada, però m'agrada. M'agradaria encara més treballar amb temes de festa o a l’escenari? Sí, però tinc una molt bona feina, tinc molta tranquil.litat i molta llibertat. Tinc un superior jeràrquic competent i bons companys. I això em permet marxar a casa sense estrès i quan l'obligació no t'estressa la devoció funciona. Perquè l’escenari tampoc és sempre de color rosa...

 

 

La conversa sembla no tenir final. Hem deixat molts temes sobre la taula dels quals en Daniel  té una opinió. Parlem de la situació nefasta en què es troba tot el tema de campanes a Catalunya, de la festa de l'arbre de maig que va impulsar i que organitza juntament amb els col·legues del Club l'Alpinista, de la imatgeria de la ciutat, de la qual diu que cal revisar a fons. De la litúrgia de l'església i la bellesa de molts moments viscuts. Però decideixo no escriure res més, només informar que la FESTHI, amb l'acord de Dessota i la Colla del Bisbalet, està impulsant una rèplica dels gegants vuitcentistes per afegir-los al seguici de Festa Major, si no aquest any el proper. I que l’Ajuntament ho veu bé.

I ens acomiadem parlant de la independència amb la qual, tot i que admet que no sap si ens en sortirem, reconeix sentir-se molt il·lusionat. I ho deixem aquí. Aquest home esgota. Però et deixa amb un somriure de plaer. Un plaer no carnal. Confiem que no sigui pecat, i si ho és que Sant Bartomeu ens protegeixi. Jo també sóc igualadina. I començo a estar orgullosa del Sant, tot i reconèixer no entendre massa el concepte. Però m'hi esforço. Per si de cas ;)