Neus Peris o dibuixar paisatges fent sonar un piano

Em parla de colors i textures, i veig el quadre fantàstic de 'Ca les Domènech' de l'Arian Morera. No entenc els conceptes, em confesso musicalment incapacitada, però s'asseu mentre somriu, em regala quatres pistes sobre com ha preparat el tema i posa les mans damunt del piano. Aleshores veig els colors, sento les textures i entro en aquells paisatges a través de l'oïda, i tanco els ulls. És pianista. Es diu Neus Peris. Va néixer al barri de Gràcia a Barcelona, però l'amor la va portar a l'Anoia. Deia que mai aniria a viure a un poble, però al final es va instal·lar a Veciana, en una casa on no hi havia ni calefacció ni cobertura de telèfon. Va tenir la sort no només d'anar a parar a un lloc on “es toca pels pins”, sinó també de trobar la calma per organitzar-se una gira per diferents sales catalanes i preparar un viatge que la portarà un any a la Trinity Laban University de Londres.  El 28 de març estarà al Teatre Municipal l'Ateneu.

Per què toques?

Per què m'agrada, és un estil de vida que a mi em fa créixer. Em porta al meu màxim. I em fa sentir que vaig endavant. La música és un compendi de totes les coses. Relaciona l'intel·lecte, l'emoció i el físic. Has de tenir intel·ligència per entendre les peces i poder-les desxifrar, has de tenir l'habilitat física per poder-les tocar, i has de poder-ho omplir emocionalment. Si això no passa només tecleges.

Què ha de fer un intèrpret per poder transmetre les emocions dels compositors?

Per entendre el paper de l'intèrpret és bo el teatre. Fas el mateix que fa un actor. Pots no estar trist i haver de tocar una peça hipertrista i t'has de posar en aquell estat i poder-ne sortir també. És la transsubstanciació. Tot de cop et transformes en allò i després segueixes sent tu. Reps una partitura i és com un text verge al qual tu  has de donar el que  et demana. Per fer això hi ha una part que tu has après, tècnica, recursos, però hi ha una altra part que és una mica màgica. Molt creativa.

Quina és la música que més t'identifica?

La dels compositors del segle XX. Quan agafo una partitura d'aquests compositors, Messiaen, Ravel.... ja veig per on van. La partitura és una guia, és un esquema, és com un guió de teatre: has d'entendre què hi ha darrera i així com un actor es pot sentir més identificat amb  un autor o un altre a mi em passa això amb aquesta música. Ells es van inventar un nou ordre. Barra lliure! Cada compositor utilitzava els recursos com volia i com més nous millor, els seus propis. Va ser un segle on van passar moltes coses i hi va haver una necessitat d'expressar-se de maneres diferents.

Com són els teus concerts?

Combino peces més clàssiques amb peces del segle XX, però no amb ordre cronològic. Miro la densitat de les emocions, la durada, la tonalitat, l'ambient i  col·loco les peces de manera que el discurs sigui atractiu, que entri bé. M'agrada, si el format del concert ho permet, fer una proposta sobre en què fixar-se a l'hora d'escoltar i explicar una mica en què m'he inspirat per preparar les peces.

Una intèrpret gasta molta energia en un concert?

Els primers concerts que feia acabava esgotada, ara m'ho vaig gestionant. Hi ha un moment, als tres quarts de concert, que m'esgoto i aleshores he de donar un plus d'energia. Abans d'un concert em concentro, és impensable que sopi  amb 20 persones i que em prengui tres cerveses. Pujar a un escenari davant d'un auditori significa molta pressió. Però un cop s'ha acabat el concert, ser un músic de clàssica pot ser igual de divertit que ser un músic de jazz!

I com s'estableix la relació amb un piano que coneixes unes hores abans de poder-lo tocar?

Amb molt de respecte cap al piano. Arriba fins aquí, doncs traiem el màxim d'aquest piano. A mi m’agrada, és una part de l'ofici. No vivim en un món ideal que només compta quan toques amb un Steinway,compta cada piano ambl què toques. Com més domini tens, més et pots adaptar a cada piano.

Una pianista ha de tenir un perfil social?

Normalment ens imaginem la figura de la pianista sola, però per tirar endavant en el món real has de ser molt sociable i això és una part que també m'agrada. Has de trucar moltes portes perquè et coneguin, per oferir el concert. Conèixer gent, escoltar i adaptar-te. És un diàleg constant. La gent s'interessa de seguida, volen saber per què toques, com te'n surts, com t’organitzes, què et mou.

Quins són els teus pianaistes de referència?

M'agrada molt l'Hélène Grimaud. És molt espiritual tocant, es connecta moltíssim. El Pascal Rogé, perquè és molt natural tocant. M'agraden molt els pianistes que sembla que no facin cap esforç per tocar. Aquests ho saben gestionar molt bé. I gràcies a aquest domini es connecten molt. També admiro molt els meus mestres l'Albert Ateneille i l'Eulalia Sole. La Benedicte Palkoi el Lluís Claret, també són d'aquesta espècie de músics que dominen l'instrument i que poden fer el que vulguin. Aquests dos últims els vam portar a Igualada amb Joventuts Musicals. Vaig estar implicada en aquesta entitat durant més de quatre anys, just quan vaig traslladar-me.

Com veus Igualada musicalment parlant?

A nivell de musics locals està molt bé. Hi ha molt bons músics. I també és una ciutat amb molts músics que potser no són professionals, però que participen de la vida musical, per exemple a la Josa. Pel que fa la programació estaria bé que a nivell municipal es tirés endavant un cicle de concerts de música clàssica estable, i que s'omplís el Teatre per anar a veure els grans músics de l'escena catalana.

Aquest any estàs fent una petita gira per Catalunya abans de marxar cap a Londres. Com t'imagines el què t'espera l'any que ve?

No tindré la calma de poder pensar, i planificar -ho tot tan bé. Crec que serà una bogeria, però bona! M'imagino que faré contactes, concerts... . Allà hi ha moltes oportunitats, vull anar amb tot preparat per poder tocar molt i aprofitar totes les oportunitats. Conèixer molta gent i no perdre els contactes d'aquí! He d'intentar unir els dos móns, el que pugui descobrir allà i el que se'm pot obrir aquí.

Tornaràs a la ciutat. Quines són les diferències entre món urbà i món rural?

Per a mi la ciutat vol dir, graella horària. Vol dir estar dins de la societat en què vivim que menys m'agrada: capitalisme, competir... I en canvi aquí, a Veciana. en no tenir veïns amb qui comparar-te, en no tenir carrers asfaltats, en no haver d'esperar-te al semàfor, és un món com fora de les normes i això t'ajuda molt. Et planteges moltes coses i no fas les coses perquè has de ser millor que, o perquè t'han d'acceptar no sé on, realment toques pelr als pins (que és una frase del Pep Massana, violinista). Aquí, al món rural, tens l'espai mental i físic.

La Neus Peris, un ocell que continua volant fora del niu. De Gràcia a Veciana, de Veciana Londres, de Londres a... Bon vol i recorda tornar!

(Si voleu més informació podeu consultar www.neusperis.com)