Festa Major d’Igualada via C-37
La Festa Major d’un poble o ciutat és la representació més tangible de la seva essència, del seu tarannà, de la història, dels anhels; és entrar al moll de l’os d’un grup social. Disculpeu, per tant, si com és el cas, m’ entrefico en la vostra Festa tot i ser de casa del veí ben avingut de la c-37. Segur que el meu grau d’immersió és superficial però no podeu esperar meravelles d’un foraster!
El primer que em ve al cap és la visió més lúdica de les festes majors. Aquells dies en què la rutina es torna una mica menys reiterativa, amb alguns dies de vacances i un canvi de ritme que sembla preparar-nos per a la batalla que s’acosta. Els dies s’allarguen entre converses reposades dins un context d’intercanvi, de relacions, de deixar-nos endur per la fresca del vespre, les passejades...Des d’un punt de vista contemporani, les festes majors de molts dels nostres pobles i ciutats signifiquen un punt d’aturada en el nostre cicle vital. Per a alguns, una cita obligada amb el retrobament de la família, dels amics, per als més sorruts, una molèstia i enrenou, per als qui surten del niu pot significar un punt de transgressió, i per a d’altres, per als més implicats, un dels elements simbòlics més profunds. I és així, perquè és així de complexa és la xarxa de relacions dels qui viuen conjuntament en un espai i un temps.
Ara farà vuit anys que vaig viure la meva primera Festa Major d’Igualada. Recordo el dia que vaig mirar Igualada amb uns altres ulls: els que procuren fer una immersió accelerada a la vida igualadina. Em sorprenien les llambordes del carrer del Sol i em fascinaven les façanes del Rec. A primer cop d’ull, tot respirava una tranquil·litat i una decadència que hauria fet les delícies del més extrem neoromàntic. Res trencava aquest regust d’oblit si exceptuem l’activitat de les adoberies i alguns turistes curiosos i persistents. A mitjan d’agost, però, tot va canviar: camions de la brigada municipal, gent desconeguda fins el moment, ferros, cartells, rialles, cops de martell, tot indicava que se’n preparava alguna de grossa - Són barraques! - em va fer notar algú. I així, potser, per la porta més “alternativa”, vaig aterrar a la Festa Major d’Igualada. Llavors, encara desconeixia la imatgeria festiva de la ciutat, excepte el Tonet i la Conxita que feien vida al Museu, i tot i custodiar la vara del Salero al propi Museu, tan sols en tenia un lleu coneixement.
Vaig tenir l’oportunitat, en edicions posteriors, de fer partícip de la Festa Major la institució que dirigia, primer amb exposicions temporals vinculades a la història d’Igualada i, més tard, amb la gestió de la Casa de la Festa. Fou una etapa on vaig veure la cuina per dins. En destaco la complexitat d’intentar aconseguir una Festa a gust de tothom amb un pressupost ajustat com s’escau, mantenir un esperit de cohesió i l’entusiasme d’institucions, entitats i particulars. Recordo moments emocionants que agraeixo especialment ara que sóc una mica més lluny.
No em puc estar de contrastar la situació global de les festes majors actuals amb la urgència per recuperar el carrer com a espai de generació i transmissió de cultura i de vinculacions socials dels anys posteriors a la subjugació de la dictadura. Tips de suposats valors catòlics apropiats per a la dictadura, la desorientació era absoluta. Calia buscar arrels després de molt anys d’ofec i de silenci. Estic convençut que devia resultar una tasca difícil, arriscada, potser fins i tot precipitada però fonamental per tal que una ciutat es reconegués i es retrobés anualment. Deixeu-me agrair-ho a tothom qui ho va fer possible.
A Igualada els darrers anys han estat inquiets. Fullejo el programa de 2008 i el comparo amb el d’enguany i no m’estic de valorar que moltes festes majors han trobat el seu lloc amb èxit, altres es mantenen en una mena de letargia i la d’Igualada bull entre debats d’ortodòxia, efervescència de propostes populars autogestionades, discussions i algun retret. La Festa és una creació humana, arbitrària, on es reconeix un col·lectiu en un espai i moment determinats, amb alts i baixos, amb anades i tornades. En un moment d’una globalitat homogeneïtzadora, ara ens toca reforçar els nostres lligams a una manera d’entendre el món i d’adaptar-los a nous afanys. La Festa Major d’Igualada és viva, no ho pot dir tothom, i és en un moment excitant de debat entre el lleu equilibri entre l’esbarjo i oci, el manteniment de la memòria i la identitat local, entre recuperacions patrimonials més o menys fonamentades, entre la paradoxa de la laïcitat i el simbolisme de sants que s’interpreten com a tals o com a personatges, entre elements nous que són vells i tot el contrari. En definitiva, la Festa Major genera polèmica i conflicte que són els motors de transformació.i d’inconformisme creatiu. Cerqueu les arrels que encara generin emoció i sentit de pertinença; creeu-ne de noves que també ho facin.
La Festa Major d’Igualada és passió, es mou per l’estima a la ciutat, els seus carrers, el seu patrimoni, per la gent que hi ha viscut , la que hi viu i la que s’hi relliga. Aprofiteu aquesta cita anual per trobar un racó dins del món que sigui propi, que sigui l’arrel de la vostra/nostra universalitat. Disfruteu/disfrutem-la! Bona Festa Major!
(Foto: Marc Vila)
