El suïcidi socialista: PPSOE

Aquest últim mes hem presenciat una mostra de la immensa força que l’independentisme català té a l’hora de capgirar el context i l’entorn presumiblement estàtic. Ja no és sols el bloqueig a la investidura del candidat a la presidència de l’estat espanyol sinó que ha esquinçat, de dalt a baix, a un partit històric.

A l’hora de decidir l’estratègia del partit les dues opcions, que s’han posat sobre la taula, han estat l’abstenció o terceres eleccions, això de permetre que el poble català s’expressi no és una opció. L’alternativa era possible, era viable però el problema és que s’havia de ser massa demòcrata per escollir-la. En comptes d’acceptar un referèndum, els estrategues dels socialistes espanyols van creure més oportú acarnissar-se davant la premsa, fer caure el líder i canviar unilateralment la posició del seu partit respecte a la qual es presentaven en els darrers comicis. Altra vegada, no fos cas que fossin massa demòcrates, i que deixessin votar els/les seus/seves militants.

Iceta i Parlón, des de Catalunya, continuen defensant la seva negativa a fer president a Mariano Rajoy, això sí, mantenir el lligam vigent amb un socialisme que gira l’esquena a la qüestió catalana, menyspreant-la i suposant que no hi ha res millor per l’estat que un partit corrupte al govern. Confien que és més perillós un/a català/na amb un vot que no pas un govern retrògrad, neoliberal i de dretes prenent el timó d’un estat asfixiat i endeutat.

Avui, el comitè federal del PSOE ha demostrat com la barrera, a una possible solució catalana dins d’Espanya, és més alta que mai. No sols s’ha rebutjat el diàleg amb els independentistes sinó que ha traït als seus propis votants. Esperem que els que fins ara eren socialistes sàpiguen donar resposta a la pèssima actuació del seu partit.