Recordeu si les vostres classes de ciències naturals a la secundària us interessaven? 

És que fins i tot us divertien? 

O sou dels qui dieu que heu odiat les ciències per culpa del/de la professor/a? O d’un temari incomprensible o feixuc? 

Recordeu algun experiment que us ajudés a entendre alguns continguts? 

Jo crec que sense emoció no hi ha cognició, i que, sense aplicació, no hi ha motivació. 

Avui, l’educació està en boca de tots. Treballar per competències, atenció a la diversitat, treballar per projectes, utilitzar les tecnologies de la informació i comunicació (TIC), atendre als diferents estils d’aprenentatge, aprenentatge basat en problemes (ABP), contextualitzar, l’exploració de les idees prèvies, la progressió en l’aprenentatge, l’autoregulació, la coavaluació, etc. 

Si no heu sentit a parlar de tot això, tranquils, molts conceptes ja els heu vist, però ara tenen altres noms o nous punts de vista. 

O potser ara ja sou pares conscients de l’aprenentatge dels vostre fills o simplement ciutadans que heu sentit parlar del paper de l’educació o de l’aprenentatge en la societat.

La ciència ens envolta i la utilitzem al nostre dia a dia. Durant la secundària és un bon moment  per aprendre a tenir criteri científic. Tots sentim notícies per la ràdio, llegim blogs, mirem el telenotícies, etc. Ens donen informació sobre com hem de menjar, quines malalties tenim risc de patir, quins fàrmacs hem de prendre, o quines regulacions pel canvi climàtic s’estan imposant. Nosaltres hem de ser crítics, no ens ho podem pas creure tot! Estem rodejats d’informació, i alguns estan tan saturats que ni els motiva aprendre. 

Diàriament tots utilitzem el mètode científic, observem, reflexionem, fem hipòtesis, provem, comprovem, comparem i extraiem les nostres conclusions. 

Paral·lelament al criteri científic, també aprenem que la ciència és una creació de l’home, és canviant i subjectiva, malgrat que intenta ser objectiva, depèn de la realitat del moment i de les influències que generen un canvi de llenguatge, per exemple, C.Linnaeus classificava les espècies per criteris morfològics, anatòmics... i avui dia ens reduïm al seu DNA. 

A més, els enfocaments canvien amb el temps; ara sembla que la relació entre biologia i tècnica és la clau per al futur de la humanitat. 

I quines són les persones que controlen aquest coneixement? Sabeu què fa un/a científic/a? Com us l’imagineu? Alguns encara us imagineu la típica figura masculina, boig, tancat al laboratori i provant reaccions fins que exploten? Una petita part de la culpa la tenen els propis científics/es, que durant anys s’han mostrat aïllats de la societat.  Per sort, avui dia hi ha més gent dedicada a la divulgació i a la comunicació científica. 

I potser hem de deixar de ser usuaris i comprometre’ns amb els coneixements que ens envolten; tenim els mitjans, escola, informació... i tenim les capacitats. Fins i tot podem participar-hi, un cas interessant són els projectes de ciència ciutadana que utilitzen entrevistes i mostres dels ciutadans, o recollides de dades i treball col·laboratiu online. 

I part d’aquests ciutadans són els joves que ocupen les  aules de secundària, on l’ús de la tecnologia és cada cop més indispensable. Els joves han d’assolir “la majoria d’edat” que els permeti ser hàbils, conscients i implicats. I les eines d’aquestes aules ho han de potenciar, no podem dependre dels llibres de text, hi ha molts suports virtuals. Suros digitals per compartir informació, avatars parlants, simulacions, jocs, laboratoris virtuals, sensors digitals, etc. I per damunt de tot, la integració d’aquest aprenentatge en les seves vides, en les seves quotidianitats.

Sigui quin sigui el futur de cada un, i els recursos de cada espai, cal un esforç col·lectiu perquè els alumnes que surtin de l’ensenyament obligatori tinguin la cultura científica necessària per conviure en societat. I això ho podria aplicar a totes les ciències, denunciant aquí, l’exagerada separació que hi ha encara entre disciplines i que trenca les ciències naturals de les ciències socials.