Un circuit de bon caminar, que encara que força conegut, no per això deixem de recomanar-lo, ja que compta amb els al·licients suficients com per fer agradable una matinal que combina bons trams de plaent camí amb força punts d’interès, com l’Hostalet del Lladre (mig enrunat), la Plana d’Ancosa (sempre voltant els 700 metres d’alçada), el forat de l’avenc d’Ancosa, la casa, les restes del convent o monestir i l’antic pou cobert, i finalment la cinglera del Salt del Gos.

Deixem els cotxes a tocar de l’antiga masia de Valldecerves –o Valldeserves- entre planells conreats que és també una zona de troballes prehistòriques, al terme de Querol (Alt Camp) tocant al de la Llacuna per la carretera d’Esblada. Conserva l’aspecte de vellúria i solidesa i té una menuda esglesiola, bell monument romànic adientment restaurat, dedicat a Sant Jaume.

Encetem l’itinerari per camí de bosc en pujada constant fins l’Hostalet del Lladre, un edifici que havia sigut un parador en la cruïlla del camí ral de Tarragona a Igualada amb el camí de Vilafranca a Santa Coloma. Busquem el camí-corriol per pujar a la Plana d’Ancosa, però amb els treballs de tala i neteja que s’està fent al bosc no trobem el lloc on comença. Això rai! Tirem pel dret, entre rocs i bardissa, i ja el trobarem!. Sabeu què trobem? Bolets? Noooooo! Trobem garrics a dojo! Puc ensenyar-vos les esgarrinxades de les cames! Quant el trobem –el camí- ja som a dalt la plana. En un pendís al marge del camí, esmorzem.

La Plana d’Ancosa, amb el seu caràcter d’estepària solitud, és trista, aspra, deserta, però no deixa de tenir el seu encant. Tot el tram de la plana al migdia d’estiu és com un forn. Hem tingut sort avui amb el dia no excessivament calorós. Fem cinc minuts de marrada per arribar-nos al forat de l’Avenc d’Ancosa. Sorpresa! L’han mig tapat amb un teixit de filferro que algú ja a esventrat. Pot semblar un despropòsit, però ara és una cavitat tancada i una trampa mortal per els ratpenats, que no oblidem son protegits per llei. També és veritat que al llarg de la història s’havia convertit en un espai destinat a llençar-hi tot tipus de residus especialment animals morts dels ramats. L’avenc té una fondària entre 25 i 32 m i es tracta d’un engolidor que drena les aigües de pluja i alimenta el gran llac subterrani de Carme-Capellades. La llegenda diu que si llences una pinya al seu interior, al cap d’una setmana pots veure-la sortir a la bassa de Capellades.

Parada al roure monumental que necessita quatre persones amb els braços ben estirats per amidar la circumferència del seu voluminós tronc (437 cm de perímetre)

Un xic més enllà, el pou cobert, mínimament però convenientment restaurat, però protegit també amb un filat. Té 9 m de fondària i 3 m de diàmetre i està cobert per una magnífica volta.  I ja la casa d’Ancosa i les restes del monestir-convent o antiga granja cistercenca amagada entre els arbres, on els monjos s’havien establert el 1160, però la manca d’aigua féu que no s’hi traslladessin definitivament traslladant-se a Santes Creus i relegant-ne l’ús com a granja.

Després de passar pel Coll del Corral –o Coral- a 760 m, forta baixada vers el cingle extra plomat d’Ancosa amb el seu anomenat Salt del Gos, en forma de balma per la part de dalt i en una reduïda lleixa un forat a través del qual s’observa la paret còncava que comunica visualment amb la base de la balma amb una alçada que impressiona i que la veu popular en diu que un llogarrenc que volia desfer-se del seu gos el va estimbar pel forat, però que a l’arribar a casa el gos ja l’estava esperant.

L’itinerari s’arrodoneix portant-nos per dins del bosc primer per una ampla pista i després per un bonic caminet que duu directament a Valldecerves per la banda oposada. Ah!, durant tot el recorregut hem tingut la companyia d’un agradable gosset –net i polit, amb collar i placa- molt tranquil, que ni tan solament l’hi hem sentit la veu. Però, el pobret ha arribat mort de cansament...