I aquesta dèria per les plantes oblidades?

Curiositat, sorpresa, interès, indiferència, o incomprensió. Són algunes de les moltes reaccions que es poden generar en aquells que s’assabentin que el 7 d’abril tindrà lloc a Igualada la 3ª Jornada Gastronòmica de les Plantes Oblidades.  Si aprofundeixen en la temàtica descobriran, segurament amb estupefacció, que les plantes oblidades són males herbes i varietats agrícoles que fa dècades que no es cultiven. I el més sorprenent de tot: resulta que els organitzadors de la Jornada volen aconseguir que es tornin a consumir. Si es van abandonar, bé devia ser per algun motiu, no? I a més, perquè cal complicar-se la vida si els comerços ofereixen un gran ventall de productes alimentaris disponibles durant tot l’any.

No, no pot ser. Hi ha d’haver quelcom que se’ns escapa. Si és l’esdeveniment d’aquestes característiques més important del sud d’Europa tot plegat ha de tenir algun sentit, no es poden haver begut l’enteniment d’aquesta manera. A veure, es tracta de menjar, acció que per anar bé fem cinc vegades al dia. Correcte, i en la dieta els productes d’índole vegetal hi haurien de tenir un paper principal (cinc al dia, diuen). De fet una dieta equilibrada i variada és la base per gaudir d’un bon estat de salut, però resulta que actualment a tot el món només es consumeixen de forma majoritària 30 espècies vegetals. Clar, la quinoa ve dels Andes, els plàtans d’Amèrica, i les mongetes que mengem a l’hivern del Marroc. I tot ho volem ben bonic i que duri molts dies,  tant se li’n fa si no és gaire gustós o si conté restes dels productes fitosanitaris emprats durant el cultiu. A les 11 multinacionals que controlen més del 90% del mercat mundial de llavors i de productes fitosanitaris ja els va bé, i a nosaltres sembla que també.

Tampoc passa res perquè el preu final de la fruita i la verdura multipliqui per cinc el preu que reben els agricultors (o sigui, si et costa un euro, al pagès li han pagat vint cèntims, completament lògic). Total, si ningú vol fer de pagès perquè no es valora la seva feina (actualment a Catalunya per cada agricultor de menys de 35 anys n’hi ha divuit de més de 55), ja importarem els aliments d’un altre país i el 35% del territori que ara són camps es convertirà en bosc. Millor, aleshores podrem anar a buscar molts bolets. Bé, també desapareixeran moltes espècies d’animals i plantes, hi haurà grans incendis i ja no veurem florir els ametllers ni onejar les espigues del blat, però són mals menors. Espera, o potser no són tan menors?

Resulta que només a Catalunya hi ha més de 300 plantes silvestres comestibles (sí, sí, males herbes que es poden menjar) i més de 1.000 varietats agrícoles que no es cultiven. No les coneixem ni sabem com utilitzar-les (clar, ningú ens ho ha explicat), però es veu que està demostrat que són igual de bones que l’enciam, les pomes o les maduixes del supermercat. Ah, i resulta que són plantes que es poden cultivar de forma molt i molt senzilla sense utilitzar productes fitosanitaris perquè estan molt adaptades al territori. O sigui, que a banda de tenir un contingut nutricional molt interessant (tal i com han determinat els científics) no hi ha excuses per no cultivar-les en ecològic (ja aniria bé, perquè ara només 1 de cada 10 camps és ecològic). A més, els agricultors poden conservar i intercanviar les llavors d’aquestes plantes sense cap mena de problema, així ja no els caldrà dependre de les grans multinacionals (tècnicament d’això se’n diu recuperar la sobirania alimentària). També és fàcil que a partir del cultiu d’aquestes plantes es desenvolupin nous sistemes de comercialització (potser no calen quatre intermediaris, amb un ja es faria el fet) per aconseguir que el preu final sigui el mateix que ara però que els pagesos en rebin un percentatge digne.    

Així potser més joves voldran ser pagesos o pageses, potser decidiran que deixen d’utilitzar productes fitosanitaris, potser ens proporcionaran aliments variats, de qualitat, de temporada i de proximitat, potser preservaran els camps que tant ens agraden, i potser seguiran mantenint vives les zones rurals de Catalunya. Potser la dèria no són les plantes oblidades. Potser la dèria és construir un futur millor.