L’Ousmane va notar que a la butxaca interior de l’anorac hi havia alguna cosa rígida, petita, un secret de metall. Hi va ficar els dits i en va treure una mena de penjoll, amb unes lletres amb la paraula IVAN. L’anorac blau elèctric, llampant, que el protegia del fred de l’hivern a la ciutat, amagava una sorpresa.

Encara no sabia llegir gaire i va guardar-se la paraula IVAN a la butxaca, com una penyora, com un amulet de la bona sort. L’important era l’anorac. Que li feia sentir el caliu i el confort de la seva pròpia temperatura. Acostumat al clima càlid i dolç de Guinea, el fred de l’hivern igualadí es feia insuportable, sobretot a primera hora del matí per anar a l’Institut. Per què redimonis s’ha d’anar tan d’hora?

L’anorac el van aconseguir a la botiga de Càritas. La mare es va fer entendre, tot i que no parlava encara la llengua d’aquí, però els va mostrar l’Ousmane, que tenia tretze anys, i la petita Seyna, que només en tenia nou, morts de fred i va fer el gest de tremolar. Aquella canalla necessitava una bona peça d’abric, per anar pel carrer i la noia de la botiga va fer que sí. Potser mai una botiga de roba pot arribar a donar un servei tan essencial com la de Càritas.

Quan l’Ousmane va veure que es podia emportar posat l’anorac blau elèctric, modern i calent va fer un somriure lluminós i agraït, que mostrava totes les dentotes (necessitava amb urgència una ortodòncia) a la noia que li havia trobat aquella preciositat. El descobriment del penjoll amb el nom IVAN va ser l’endemà al matí, quan se’l va posar per anar a l’Institut.

L’Ousmane tenia 13 anys i feia 1r d’ESO. Havia arribat a la ciutat a finals d’estiu, directament de Guinea, per reagrupament familiar. El pare ja feia tres anys que vivia aquí,  treballava en una adoberia i havia pogut trobar un lloc per viure –humil, molt humil– i per portar-hi la família que es moria de pena i de gana a Guinea.

Qui devia ser l’IVAN que li havia passat l’anorac blau elèctric, tan xulo? Si almenys li pogués veure la cara i agrair-li!

Va passar el temps i l’Ousmane continuava amb aquella rialla lluminosa –sense ortodòncia, encara– però a l’Institut havia après el català, s’havia acostumat a la forma de vida d’aquí i s’hi sentia bé. Era llest i aprofitava les classes. La mare treballava en una empresa de neteja i s’havien pogut canviar de pis. L’anorac blau elèctric li havia anat quedant petit, però encara se’l volia posar. Se l’estimava molt, perquè l’associava amb el benestar i amb el misteri d’un nom: IVAN.

Se l’imaginava com un nen ric, que devia viure en una casa d’aquelles amb jardí i piscina, que vestia roba de marca i que el seu pare devia tenir un cotxe potent. S’imaginava que l’IVAN era un nen d’aquells que a l’hivern anava a esquiar i a l’estiu feia cursos de vela i es passava un mes a Amèrica aprenent anglès. Tot i això, no li retreia res al seu amic imaginari. Perquè l’IVAN un bon dia es va desprendre del seu anorac i, per casualitats del destí, li havia arribat a l’Ousmane i l’havia fet el nen més feliç del món. Si era fastigosament ric, millor per ell.

Va ser el pediatra qui va dirigir l’Ousmane al dentista. Aquella boca necessitava una mirada i un tractament. La mare va dir-li, amb la mirada, que potser no podria pagar el que valia, però el pediatra li va dir que no patís, que aquell dentista... en fi... que l’anés a veure.

S’hi va presentar amb l’anorac blau elèctric. L’home el va fer seure i va encendre el llum per mirar-li aquella boca.

-Hi tindrem feina, Ousmane. Quants anys tens?

-Quinze...

-Saps? Jo tinc un nano que té la teva edat.

Potser el coneixes o el tens vist per Igualada perquè... va amb cadira de rodes, però vol fer de tot. Es diu IVAN.

JAUME FARRÉS i COBETA

Llicenciat en Filologia Catalana i Humanitats i professor

HISTÒRIES DE CÀRITAS (6)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas