Té el palet al costat i en va agafant els paquets: arròs bomba, basmati, salvatge, integral. Arròs vermell. Avui li pesen menys. Els agafa lleugera i els col·loca amb compte, cadascun al seu lloc, ben alineats, al prestatge de l’expositor. Se’ls mira, hi passa la mà pel damunt, com una carícia. Se sent feliç. Ho ha aconseguit!

-Abans de plegar, passa pel despatx a signar el contracte –li ha dit l’encarregada de bon matí, tan bon punt ha arribat al supermercat.

Respira fondo i satisfeta. Finalment li han valorat allò que fa! Tindrà una feina i uns diners a final de mes! A partir d’ara, amb el seu sou i el del seu home n’hi haurà prou per tirar endavant tota la família. Sense caritats, sense dependre de ningú!

2

S’ha posat l’armilla: col·laboradora banc dels aliments. Davant del vidre de l’entrada es veu reflectida al costat de la seva companya. Té la sensació que s’ha fet gran, que ha entrat al món dels adults, i això li agrada. És la primer any que col·labora. Es va fixar en el cartell del tauló d’anuncis de l’institut on demanaven voluntaris. S’hi va apuntar i allà està.

-Jo ja sóc veterana. Fa molts anys que ho faig-. Per l’aspecte que té, podria ser la seva mare però la tracta com si fossin amigues. 

Li ha explicat què ha de fer, què ha de dir. Vol una bossa per col·laborar amb el banc dels aliments? Amb naturalitat, sense forçar. Quan surten els clients, agafar-los la bossa i agrair-los la col·laboració. Fàcil.

-Moltes gràcies! –diu a l’home que acaba de passar per caixa.

Té la bossa que li ha donat i en va traient els productes: Una ampolla d’oli, un brick de llet, un paquet d’arròs. Arròs vermell? Curiós.... Ho deixa tot, ben posat, al fons de la caixa enorme que ja es comença a omplir.

La companya li pica l’ullet. Està contenta, ho està fent bé!

-Bon dia! Vol col·laborar amb el banc dels aliments?

3

S’ha presentat a l’hora de dinar, sense avisar. Du uns pantalons de pana gastats i un jersei esllenegat. Sabates molt velles. Però fa olor de net. S’ha dutxat, s’ha afaitat i s’ha pentinat els quatre cabells blancs que li cobreixen el clatell.

Quant temps fa que no es veuen?

Somriu quan li obre la porta, i la cara li queda solcada per mil arrugues. Somriu i amb la mirada viva li pregunta si pot passar. S’abracen amb una abraçada lenta, sense cap pressa. Els rostres, molt junts, senten la tebior que desprenen.

-Per molts anys! –li diu fluixet a l’orella-. Me n’he recordat, eh!

Corre a parar taula. Avui posarà estovalles. Els plats, els gots, els coberts. Dos tovallons. Mentrestant, no paren de xerrar. De cop, se li ha esfumat la solitud feixuga i enganxosa, la pobresa que la rosega cada dia, que li fa comptar i recomptar els pocs diners que té, que li fa demanar per poder menjar. De cop, se li ha esfumat la misèria. Se sent lleugera, més jove i tot.

A taula, han compartit un plat d’arròs. És arròs vermell: calent, gustós, al punt. Li sembla que és el millor arròs que ha menjat mai!

MARIA ENRICH

Professora de secundària i autora de literatura infantil i juvenil

HISTÒRIES DE CÀRITAS (5)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas