A la porta del supermercat, una dona demana almoina. Molts passen de llarg sense tan sols mirar-la, com si fos invisible.

A la Dolors no li agrada donar diners, a més és gran i la pensió és minsa. El que més té ara és temps i per això col·labora amb algunes entitats del barri. S’acosta a la dona (força jove) i la convida a esmorzar. És poca cosa, però a la noia li fa bé xerrar i explicar-li la seva història: està embarassada, ja fa mesos que es va quedar sense feina i de moment no en troba.

Els fills de la Dolors li diuen sempre que vagi amb compte; que hi ha mala gent que s’aprofita de les persones ingènues. Però ella té bon instint i és observadora. Només li fan por algunes bèsties i determinades bestieses que sent cada dia; sobre els immigrants, per exemple.

La noia li dóna les gràcies per l’estona i per la xocolata que li ha regalat la Dolors, en forma de cor. A més li ha obert algunes portes on podria anar a demanar ajuda i fins i tot buscar una feina. No és fins al comiat que li pregunta com es diu.

-Si tinc una nena, li posaré el seu nom!

-Dona, tria’n un de més alegre…

-Lola és un nom prou fort i valent per a una dona.

La Dolors somriu. No havia pensat en aquella opció. Lola li agrada, sí. S’hi sent identificada. I descobreix que la noia també li acaba de fer un regal.   

És el primer dia de la nova. El cap fa les presentacions i li confia a ella la tasca d’acompanyar-la i donar-li un cop de mà en tot el que calgui.

Quina mandra fer de mainadera...!, pensa la Teresa.

Però la nova aprèn de pressa i fa la feina força bé. Parla poc, és amable i treballadora. Es nota que li preocupa la feina tant com a ella.

Tenia por que la recomanació del cap no fos de confiança i que no l’hagués encertat amb la nova...

Després d’un temps, ajudar la companya és molt fàcil; ara coneix l’Elizabeth i la seva filla Lola. Ha deixat de ser “la nova”.

- On es Jesús?

- Jesús ha marxat, rei. Tornarà per Nadal, una altra vegada.

El petit no ho entén. Encara no sap què és el Nadal, però la figureta del nen Jesús li agradava; li feia un petó cada nit abans d’anar a dormir.

- Ha marxat –repeteix, sense comprendre què vol dir el pare.

- Bé, en realitat no ha marxat. Jesús és sempre amb nosaltres.

La mare ha dit allò mirant-se el pare de la mateixa manera que el mira quan li dóna “l’última” galeta.

El petit no ho veu clar. Encara és molt menut, pensa la mare. Però la pregunta la fa rumiar… Recorda aquella xerrada amb el teòleg Josep Maria Vigil. El nou paradigma post-religional. La idea de llençar l’aigua bruta i quedar-nos amb el nen despullat i vulnerable; espiritualitat, causa i justícia.

Repassa les companyes voluntàries de Càritas. No totes són cristianes, però comparteixen compromís i denúncia. L’essència.

El nen ha seguit la mare fins a la cuina, amb el cap cot. Recorda el regal especial i busca en l’armari un dels cors de xocolata que ha comprat a Càritas.

La mirada del nen reviu.

-I ara t’explicaré un conte.

MIREIA RUBIO

Escriptora i periodista

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas