Els drapaires de la caritat

Hi ha qui diu que les manifestacions a l’hora de celebrar les festes nadalenques d’avui dia, no disten gaire de les que hi havia un anys enrere. En part, tenen raó. Les vacances escolars es mantenen, els àpats i celebracions familiars també. Ara bé, el que ja no és el mateix és l’imaginari social que les envolta. M’explicaré, recordo quan era petit les persones que exercien de carter, vigilant, sereno, escombriaire....trucaven a les portes dels habitatges i donaven les «bones festes»,  tot entregant una petita targeta de felicitació. A canvi, se’ls obsequiava amb una propina. Una altra cosa que recordo, i que serà el tema principal d’aquest article, són els que s’anomenaven «els drapaires de la caritat». Cada any, una vegada finalitzades les festes de Nadal recorrien els carrers de la ciutat recollint les ampolles de vidre i els cartrons sobrants. Anaven amb uns camions i unes furgonetes molt velles, tot fent sonar els clàxons per avisar de la seva presència. La gent ja sabia que passarien, llavors ja guardaven els envasos i embolcalls sobrants. Tot el que recollien, després ho venien per tal d’obtenir-ne ajuts. Quan els veia, em pensava que ho feien per compte propi, cercant formes de subsistir. No va ser fins anys després que vaig saber que al darrera d’aquella campanya hi havia la delegació local de Càritas.

Els anys cinquanta i seixanta van ser molts durs per alguns segments de la població. Hi havia famílies senceres que vivien en barraques. La tasca duta a terme per aquells «drapaires» va ser un dels grans de sorra, mercès als quals aquesta entitat va poder facilitat un habitatge a qui no el tenia, a més de mobles, roba i d’altres estris per a la llar. No recordo exactament fins quan “els drapaires de la caritat van estar sortint al carrer. Crec que fins a principis o la primera meitat dels setanta. Potser són molts els que ja no es recorden d’ells, d’altres no els coneixen ni n’han sentit a parlar mai. Quan veig persones remenant els contenidors de brossa a la recerca de restes de menjar o qualsevol altra deixalla que puguin vendre, penso que malgrat el pas dels anys hi ha coses que no canvien. La pobresa i la necessitat són encara presents al nostre voltant. Tot i que no en la seva totalitat, la societat d’avui ha esdevingut més egocentrista i menys solidària. Els drapaires de la caritat i d’altres  campanyes ja són història. Sortosament, però, han sorgit d’altres iniciatives com el «banc de queviures», que continuen tenint com a principal objectiu  treballar  per a la defensa dels drets i la dignitat de les persones, que tot ésser humà tingui garantides les necessitats mínimes, sense diferenciar de quin siguin els seus llocs de naixement, ètnia o religió.     

EDUARD CREUS

Escriptor

HISTÒRIES DE CÀRITAS (2)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas