Al principi va perdre l’olfacte. El sentit de l’olfacte, vull dir. Les olors van desaparèixer del seu món i ja no sentia l’olor dels macarrons, o de la fruita, o de la colònia. Després la seva memòria es va anar fent miques, no recordava com es deien les coses, no reconeixia el carrer on havia viscut sempre, havia oblidat el dolor de la pèrdua del fill mort i tampoc no recordava que havia perdut una neta. Tampoc no sabia que la seva filla era la seva filla. No sabia qui era ni com es deia.

Però aquest matí ha passat una mena de miracle. Una voluntària nova s’hi ha acostat i li ha ofert una culleradeta d’un got de cacaolat. Jo l’he mirat amb escepticisme perquè fa dies que amb prou feines menja i encara en fa més que detesta la llet. Però quan ha tingut la cullera a la boca gairebé s’ha precipitat i ha agafat el got amb les dues mans. Una llàgrima li vessava mentre deia: cacaolat...

He arribat a pensar que allò era la revifalla de la mort, perquè mai no havia vist una cosa així. Aleshores ha aixecat el cap i ha mirat insistentment una fotografia i ha començat a fer gestos per demanar-la. Una fotografia que encara porta una de les etiquetes que posava quan volia capturar la memòria. L’etiqueta diu: La mare l’última vegada que va anar a Montserrat.

A la tarda, quan ha vingut la seva filla a visitar-la, li he explicat el que havia passat. La filla ha fet una mena de gest per amagar l’emoció que ha sentit de cop i volta i m’ha anat explicant una història.

—Quan la meva mare tenia cinc o sis anys va anar a Barcelona amb la seva mare. Recordava molt poc aquella visita a ciutat, però el que tenia més present era que la iaia li havia comprat un cacaolat. Ella no havia vist pràcticament cap beguda embotellada, ni sabia què era el cacaolat, però aquell gust li havia deixat un record inesborrable. Pensi que cada any, quan anàvem a comprar menjar pel banc dels aliments, ella sempre hi afegia alguna ampolla de cacaolat i em deia «Potser a algú li passarà com a mi i serà com allargar la vida de la mare». La iaia va morir jove i ara ella ni la recorda. Li vaig portar una foto quan la vam ingressar, però no en va fer cap cas, com tampoc no va reaccionar amb les fotos del meu germà i de la meva neboda. Aquesta malaltia s’emporta tot el que és bo, i també el que és dolent.

Quan he acabat el torn he passat per la secretaria de la residència. Volia saber qui era aquella voluntària i mentre esperava he vist que sortia. Li he demanat que com li havia passat pel cap donar-li cacaolat a aquella pacient i ha començat disculpant-se.

—Ja sé que va contra les normes. L’he agafat de la safata de servei. Fa tres dies que sóc voluntària aquí i ni ahir ni abans d’ahir vaig aconseguir que mengés res. Avui he vist el cacaolat i se m’ha acudit que potser amb això me’n sortiria. Jo vaig arribar aquí de petita amb la meva mare i un germà més gran. La mare ens havia explicat que aquí viuríem millor i podríem anar a escola i totes aquestes coses que et dius quan has de fer un canvi tan gran. Però vam arribar i estàvem tristos, ens enyoràvem i la mare ja no cuinava com abans. Havia d’anar a buscar el menjar al banc dels aliments i ella no sabia gairebé com cuinar-los. Recordo una vegada que ens va donar unes mandonguilles en conserva sense escalfar i jo vaig pensar que era menjar de gos i em vaig posar a plorar. Una altra vegada vam obrir un sobre de sopes i no enteníem com es podia menjar aquella pols. Però una vegada la mare va portar una ampolla que tampoc no sabíem què era. Ella no ho va voler provar i el meu germà tampoc. M’hi vaig atrevir jo. I aquell gust... per primer cop em vaig sentir d’aquí. Per primer cop vaig pensar que aquí també hi trobaria coses bones. Aquests dies, la senyora Rosa m’ha recordat els meus primers dies aquí, quan no volia menjar perquè no tenia memòria. Quan res no em lligava a tot el que havia deixat enrere. I he pensat que potser el cacaolat li crearia una memòria nova. Li prometo que no ho tornaré a fer.

Li he dit que no s’amoïni. Al contrari. Per una vinculació que no puc entendre, un sabor, o un tacte o ves a saber, a la Rosa li ha tornat la presència de la mare. I per una vinculació atzarosa però comprensible, el gest de voler allargar la vida de la mare ha tancat el cercle i la hi ha retornat. Mentre torno cap a casa penso que la Rosa haurà apaivagat la solitud que ve de l’absència de records, i la Fatumata haurà sentit l’arrelament que s’endinsa quan es comparteixen memòries. Encara no he obert la porta i les filles em surten a rebre.

—Acaben de dir per la tele que Càritas busca voluntaris per al banc dels aliments.

M. CARME JUNYENT I FIGUERAS

Lingüista

HISTÒRIES DE CÀRITAS (4)

Relat de ficció inspirat en el dia a dia de Càritas